En record de na Tiana Rigo Pons
Enguany, el toc de dol de Sant Joan tindrà un lloc especial als nostres cors. L'absència de na Tiana es farà més present a les festes de Sant Joan de Ciutadella, una festa que ella estimava i de la qual va participar i gaudir durant molts d'anys, fins i tot l'any passat, un poc abans de deixar-nos per sempre. En sentir el primer toc de tambor i flabiol, en començar el replec, els caragols, a cada racó de Ciutadella, a Sant Joan, tu també hi seràs, Tiana!, sempre seràs al nostre costat. Per ella, la seva filla, la seva família i tots els qui l'estimàrem i estimam, aquest sentit i silenciós record dels seus companys, que no volen ni poden oblidar-la.
Teresa Moll. Palma.
De camí a casa meva, llums i ombres
Aplaudiments, somriures, èxit. Un recital de poesia espectacle, poesia visual la defineix en Leroi. Presenta Un gorrió a la farina del forner, llibre de poemes que es va imprimir per primer cop en versió anglesa l'any 1984 a Deià. Com sempre, no hi ha assistit cap escriptor dels que es consideren, a si mateixos, estrelles o tocats per la mà de Déu. Aquí, entre els escriptors i poetes hi ha més castes que a l'Índia i no es mesclen entre ells.
M'acomiad d'en Leroi i na Yoshida, també d'en Tomàs Graves, que fou el primer editor de l'obra. És tard -els comerços fa temps que han tancat-, però al carrer de Jaume II encara hi ha gent: els dijous tanquen a mitjanit. Hi ha rètols lluminosos i neons per atreure els clients, un oasi de llum dins la ciutat adormida. A la plaça Major, les estàtues es fan humanes a poc a poc: a mesura que els desapareix el maquillatge gèlid, hi apareix un rostre de pell suau amb faccions de nina, ulls blaus, cabells rossos i estrany xerrar que no entenc. El pallasso perd els colors i es posa trist. Ja no somriu. Torna la difícil realitat: avui no anat bé; la seva dona, assegudeta a la vora tot l'horabaixa, ara és l'encarregada de guardar ben doblegada la roba de feinejar al bagul amb rodes. Soparan d'una hamburguesa i es consolaran l'un a l'altra.
Passades les arcades de la plaça, asseguda a un graó, vora un comerç de juguetes, una padrina de roba vella i sense rentar va traient rosegons i galetes d'una bossa i les comparteix amb el seu ca, peresós de lladrar per manca de forces. La porxada de la banca March, al carrer de Sant Miquel, ja està ocupada: un home barbut, semblant a Santa Klaus, està parant el llit amb llençols de cartró, sense brodar ni randes, decorats amb adhesius comercials i cinta d'embalar. A l'estiu bastarà amb tan banal parament, però avui tremolarà tota la nit; en adormir-se, somiarà en un edredó de ploma d'oca. El carrer roman solitari, però de sobte, en arribar a la placeta de l'església, un nombrós grup de gent envolta, curiosa i sorpresa, un home assegut a terra. És l'home aucell: fa estranys sons i cants, tot imitant un mascle en zel.
En començar el carrer dels Oms, el meu amic Hassan em diu que demà passarà a xerrar amb mi. Al fons del carrer, hi ha llums blaves de la Policia. A les Rambles, tres homes negres enraonen sobre els seus problemes; sembla que es barallen, mes són ben amics: és la manera d'expressar-se d'altra cultura. Un poc més endavant, asseguts a un banc, veig dos joves de trets indis, amb una rosa vermella. Ell analitza meticulosament tots els racons del cos de la seva parella; mentrestant ella, abstreta, indiferent a l'ardor del seu amant, olora la rosa i somia, il·lusionada, en un futur més pròsper.
Davant casa meva, una família sencera remou el contingut dels contenidors dels fems, aprofitant les despulles d'una societat que llença, sense mirament, béns encara utilitzables.
Quan tanquen els comerços, el cor de la ciutat batega a un altre ritme. És una radiografia que mostra la realitat més profunda de la societat, més humana, més real.
Benet Bohigas i Moreno. Palma.
Tampoc no és això, senyors consellers
Hi havia una trrobada dels majors a Son Fusteret, a Palma. Vaig anar, il·lusionat, a la nova forma d'encontre anual de la gent gran com a fi de curs.
Estam agraïts per haver desterrat definitivament aquelles manifestacions de demostracions de Frente de Juventudes d'altre temps. Allò era humiliant: un, dos, tres, derecha, izquierda... Sé que hi pesaven l'alt cost i el que aquelles demostracions suposaven. En temps de crisi, no es pot despecegar tirant els calers. En aquest aspecte, us don l'enhorabona. Mallorca us ho agrairà.
Quant a organització, us va sortir perfecte segons estava planificat. També la meva felicitació. Tanmateix, vàrem berenar sobradament i als qui no ballam ens varen tocar dues hores de seure a l'entorn d'una taula molt buida però poc comunicativa entre tots.
Em mancà l'anunciada paraula de l'honorable presidenta i quelcom més que panem et circenses, berenar i ballet. Hi va faltar algun contingut social, alguna paraula curta que servís de motivació per a autoestima, per a amor a la vida, per al sentit social del paper de la persona major dins la societat actual. Em sap greu que els organitzadors creguin, pensin, que els ancians ja només estam interessats a menjar, ballar i, així, viure la vida conformats.
A l'interior de cada persona major hi ha un jove que va viure el Maig del 68, la transició española, els canvis sobtats d'una postguerra espanyola i europea, havent pres part -i sofrint-los- en els perjudicials efectes de fam, divisió i ansietat.
Esper, senyors consellers, que -ja que aquest any heu hagut d'improvisar aquesta trobada- en anys successius us assessoreu i surti a gust i a plaer de tothom.
Pere Barceló. Puigpunyent.