Els domadors de cavalls saben que un cop han aconseguit posar les cabeçades al cavall més salvatge, la doma és qüestió de paciència: n'hi ha prou d'aguantar les regnes amb fermesa, perquè el cavall mateix, amb els seus esforços per alliberar-se dels fermalls, s'esgota i acaba per retre's. El govern espanyol n'ha tingut prou de no respondre a les provocacions d'alguns alts càrrecs socialistes, arran de la sentència del cas Marey, perquè aquests s'arrebossassin de fang davant l'opinió pública. Aquests dies González i la vella guàrdia de Ferraz ens han explicat la seva particularíssima visió sobre els segrests d'Estat i altres martingales, que els funcionaris de l'ordre públic estan obligats moralment a fer per a preservar la pàtria dels que li donen cops de canya. A partir de l'afirmació que Barrionuevo i Vera són innocents, hem escoltat mil i una explicació entorn a les raons ètiques que justifiquen fer-li la massa i el cullerot a un ciutadà francès amb més pinta de franciscà que de terrorista. González ha perdut els papers d'una manera vergonyosa. Precisament els grans enemics del socialisme ètic són, en aquests moments, els socialistes històrics. Aquells que, com Alfonso Guerra, consideren que el segrest de Marey va ésser un error sense més conseqüències. O els altres, que comparteixen el cinisme de Rodríguez Ibarra en afirmar que «Marey salió vivo porque Barrionuevo y Vera son buenas personas». Inicialment, els amics dels segrestadors negaren el segrest. Després han canviat de tàctica i ens digueren que tots érem Barrionuevo i Vera. Al cap i a la fi, qui de nosaltres no ha lligat de peus i mans un vellet i l'ha tingut deu dies segrestat, mentre dubtava si clavar-li o no un tret al clatell? L'argúcia tampoc no ha tingut gaire èxit, és clar. Aleshores han desenterrat les dues Espanyes, que és un tema que dóna molt de joc. Tant és així, que la vella militància esquerrana, que sempre associarà la dreta a la CEDA, camina cap a les barricades. Ha estat, aquesta, una jugada bruta, potser la més bruta que s'ha posat en marxa per treure Barrionuevo i Vera de la cel·la. Però també és cert que a hores d'ara la brutor ja no ens ve d'un pam. La concentració de gent, bàsicament pensionistes, davant la presó de Guadalajara, recordava els actes d'afirmació patriòtica de la Plaça d'Oriente. Davant aquella gent, enfervorida, que confonia Barrionuevo amb Camacho i el cas GAL amb el procés 1001, González recuperà el llenguatge dels anys setanta, el mateix que ell havia abandonat quan el vent , que bufava a favor seu, l'arrossegava fins a Moncloa. Però els temps han canviat. Davant els murs de la presó de Guadalajara, les estrofes de La Internacional semblaven una bufonada tràgica. Aquí ha vingut a agonitzar l'esquerra, hauran sentenciat els historiadors. I l'hauran encertada. Si l'esquerra ressorgeix, qualque dia, de les seves cendres, no podrà reencarnar-se en gent com Rodríguez Ibarra, Guerra, González o Barrionuevo. Borrell ho sap. A posta no mou un dit per evitar que el Felipisme s'enterri en el llot del passat; i en canvi proposa als conservadors enterrar els anys de rancúnia. És una manera de fer-nos saber que ell es dutxa diàriament i que res no té a veure amb la brutor que esquitxa els seus. No és millor que ells; però, darrera la moguda GAL, serà un dels pocs de la vella esquadra socialista que sobreviuran. No en va, a Guadalajara, a una i altra banda dels murs de la presó, s'expiaran moltes més culpes que les assenyalades per la justícia.
Guadalajara