Vogar o carenar?

Tothom sap o hauria de saber, en aquesta Europa genèticament nacionalista, que els moviments de territori generen sempre un ramell de sentiments molt diferenciats si es miren des del costat aigualidor o des del costat resistent. És per això que des d'un punt de vista espanyolista la unificació pacífica d'Alemanya o la separació pacífica de Txèquia i Eslovàquia no guarden cap similitud amb una hipotètica evolució democràtica que suposi haver de debatre aspectes com l'autodeterminació al si de l'Estat espanyol, on la territorialitat és un factor a contemplar en els processos nacionals d'Esukadi i dels Països Catalans. És més fàcil i políticament més rendible, per a aquells patriotes sostinguts per un Estat, l'exercici de la demagògia: mostrar el conflicte dels Balcans com a referent únic de com acaben els processos territorials derivats d'exercir l'autodeterminació (com si l'article 8.1 de la Constitució Espanyola l'haguessin imposat bascos, catalans i gallecs). L'intens debat nacionalista que vivim avui no està exempt de les qüestions de territorialitat (bé derivada de la Declaració de Barcelona, bé de la Declaració de Lizarra-Garazi, que afecta també Navarra i el País Basc francès). La reforma de la Constitució ja és a taula i en la primera fase del debat (que, no ho oblidem, és transversal) tothom s'hi acosta d'una manera partidista: absolutament interessada. I aquí, els sentiments poden convertir-se en vots. I això, per exemple, Esquerra Unida ho sap molt bé: el passat 8 d'octubre, la vespra de la diada nacional del País Valencià, el dirigents comunistes de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, Eberhard Grosske, Joan Ribó i Josep Paton, respectivament, signaren un document a València: acord de col·laboració en matèria cultural, lingüística, ordenació del territori, medi ambient i model d'estat. Des d'un punt de vista nacional, és positiu qualsevol símptoma de normalitat en les relacions mútues entre els tres territoris. Ara bé, des del punt de vista partidista/electoralista aquesta renovació de l'anomenat Triangle a la mar fa pensar més en aquella dita popular marinera que resa que «no és pas l'home ni és pas la canya, és l'esquer el que els enganya» que en un projecte polític comú. No hauria estat sobrer que aquestes tres esquerres unides haguessin presentat el mateix dia de la signatura un balanç dels acords de col·laboració que han signat en els últims quatre anys: a) octubre de 1994: es crea un òrgan de coordinació que es reunirà cada tres mesos per tractar temes comuns als Països Catalans; b) gener de 1995: se signa a Maó un document per incrementar la presència pública del català; c) abril de 1996: se signa a València un document de coordinació estable entre els càrrecs públics locals; d) setembre de 1996: el dia 11, diada nacional de Catalunya, se signa a Barcelona un acord per renovar la cooperació amb reunions cada tres mesos i e) novembre de 1997: el sector crític d'EUIB manté una reunió a Calvià amb iniciativa per Catalunya (IC) per restablir unes relacions trencades des de feia més d'un any: el Triangle a la mar estava congelat per la crisi entre EU i IC. Mentrestant, ens haurem de conformar amb el balanç que feia un alt dirigent d'EU al País Valencià fa pocs mesos, a un servidor i en privat, d'aquest triangle mariner: «això, realment, no ha funcionat mai perquè sempre s'ha fet de cara a la galeria». Vaja, que una cosa és vogar i una altra carenar.