Fou en Joan F.Mira qui m'obrí els ulls a Crítica de la nació pura, fou ell qui m'adonà d'un fet de cabdal importància per entendre la realitat política actual: els espanyols (de cultura i llengua castellana, per suposat) no són capaços de dibuixar el mapa de la seva nació (...). A diferència dels anglesos, que poden pintar el mapa d'Anglaterra al marge de les fronteres del Regne Unit, a diferència, un altre exemple, dels russos, que saben destriar Rússia d'entre les fronteres de la CEI (o abans de l'URSS), els castellans... no poden ferho, no en saben més enllà dels límits territorials emmarcats per la superestructura administrativa del propi estat. (Fixau-vos, ja d'entrada, en la gran dificultat existent en denominar genèricament els ciutadans de les zones de monolingüisme castellà. En Ramon Vila-Abadal s'hi referia fa poc dies a les pàgines de l'Avui com «l'Espanya de matriu castellana», potser sí que ho sigui de vàlid el nom...).
Rere aquest fet simbòlic, i n'estic convençut d'això, s'amaga bona part de les cícliques polèmiques envers les qüestions nacionals irresoltes de l'Estat espanyol. Suara amb la Declaració de Barcelona i les eleccions basques com a fons, fa tres anys amb el trui sobre l'Autodeterminació... el que és obvi és que el debat sobre l'estructuració d'Espanya és ja secular i que potser en sigui l'hora de reorientar la discussió: tal vegada l'arrel del veritable problema no estigui a Catalunya («el problema catalán») o el País Basc («el conflicto vasco»), sinó en la fórmula actual d'Espanya com a concepte d'Estat-nació. Per tant, bé que podríem parlar-ne d'«Espanya com a maldecap».
La idea de nació espanyola no troba encaix ni consens a determinats indrets de la geografia estatal, i ben possiblement sigui a causa d'haver-se plantejat sempre en termes d'imposició i no de consens; per esdevenir fruit d'una operació expansiva castellana en comptes d'una unió operativa entre iguals pobles ibèrics. Heus aquí el que comentàvem abans: el bastiment del sentiment nacional espanyol oficial s'ha fet des d'una òptica centre-perifèria amb vocació homogeneïtzadora que ha portat a la incapacitat dels castellans per reconèixer-se nacionalment més enllà de les «sagrades fronteres». Aquesta Espanya no és el producte d'un pacte, sinó d'una constant històrica de menyspreu a la diferència i d'assimilisme cultural envers unes nacionalitats que mai no s'han acabat de sentir còmodes dins un model polític desequilibrat.
Fet i fet doncs, potser que aquesta idea no hagi estat bona ni per als pobles espanyols (de matriu castellana) ni per als altres («d'altres matrius», vull dir) ja que aquests primers, els castellans, s'han quedat sense mapa: no en tenen d'altre més que el de la seva aventura expansiva: Espanya. Si ja hem dit que un anglès pot concebre una Gran Bretanya sense Escòcia, o un canadenc es pot imaginar un Quebec independent, el més mínim retall a les «sagrades fronteres» del mapa estatal (ja sigui a Galícia o a Gibraltar) sentit com una agressió col·lectiva al sentiment nacional. Ve't aquí el mal, on la més mínima alteració de la silueta de la «pell de brau» sigui viscut com una mutilació del «jo» col·lectiu i... tot això, per no saber dibuixar el seu mapa. Mirau si és important la geografia.