Un error en la votació dels diputats socialistes va propiciar que les Balears fossin declarades nacionalitat històrica pel parlament espanyol. La votació va fer-se després del vermut. Diuen els experts, que si arriba a fer-se en haver dinat, les seves senyories haurien tingut penques de declarar, solemnement, les Balears regne independent. Les votacions són molt delicades i s'haurien de fer en dejú, com les anàlisis, perquè basta que un parell de senyories acostumin a tocar la flauta més del que aconsella el sentit comú, perquè es posi en perill la unitat d'Espanya. A causa d'un error del grup socialista, durant uns dies serem nacionalitat històrica, i Jaume Matas haurà crescut un pam. Curiosament, però, els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterencs, continuam tal com érem abans que el parlament ens concedís, de manera ben casual, aquesta mercè. Ja ho val amb els errors històrics! La política sols es pot entendre en clau d'humor, perquè qui pretén fer una anàlisi més o menys rigorosa de les coses que passen, pot acabar amb la part psíquica desbaratada. Repassem els fets que ens ocupen. A punt de complir-se el sent-cents setanta aniversari de la conquesta de Mallorca per iniciativa del Rei en Jaume, les senyories es reuneixen per a discutir si tenim entitat nacional. I en lloc de decidir que efectivament la tenim perquè el Rei atorgà a Mallorca la Carta de Franquesa, voten que sí perquè algunes de les senyories batiaren més del compte el carajillo. Sense haver-s'ho proposat, les senyories han llegit correctament la història, cosa que ha provocat la consternació entre els conservadors i els socialistes espanyols que no tenen costum de fer el burot. Els que erraren han de rectificar, i ho han de fer amb rapidesa. Tant és així que les senyories, penedides pel seu comportament frívol, estan disposades a fer un buit a la seva atapeïda agenda, per a desdir-se d'allò que han dit i retornar-nos a la categoria de «Islas Adyacentes», tal com assenyalaven els mapes de Sopeña. Això no obstant, ja l'han espifiada. Qui ofereix un caramel a una criatura està obligat a donar-l'hi, si no vol que li faci un espectacle. Vet ací que els del PSM i els d'UM demanen que la designació de nacionalitat històrica no es rectifiqui, i els socialistes balears s'afegeixen a la petició fent potadetes. Tenen por, aquests, que l'assumpte esdevengui un arma electoral contra ells, i demanen a Déu que faci el miracle més gran de la seva existència, com és ara aclarir l'enteniment als Rodríguez Ibarra, Bono i Chávez, a veure si deixen les coses tal qual. Al capdavall el reconeixement històric canviarà la vida de pocs balears. La meva no, és clar. El fet que un senador castellà-manxec, per a citar un exemple, em digui que som ciutadà d'una nació amb una cultura diferenciada de la castellana és una cosa tan òbvia que gairebé esdevé un insult. La nostra història, la de la gent de les Balears, és la història que tenim, no la que ens dissenyen a Madrid. Els socialistes d'ací, en canvi, es mostren molt il·lusionats, perquè la gent de Ferraz reconegui el nostre passat. I si ho aconsegueixen ho interpretaran com una victòria, supòs que contra la dreta. Són, els de la FSB, com infants que reclamen el caramel que els han mostrat. I de tot això, què en diuen els conservadors? Ells han estat coherents amb la seva filosofia d'una Espanya invertebrada, basada en les meditacions de Ortega i en quatre brindis de caserna. En conseqüència, per a ells, el reconeixement de nacionalitat històrica no ens el dóna la història, sinó el partit. I el partit, ara mateix, considera la possibilitat de fer una excepció a la regla i rumia la conveniència de treure rendiment de l'error socialista en declarar les Balears nacionalitat històrica. La pàtria és la butxaca. És a dir, els guanys. Verger ha vingut a dir que si els seus de Madrid ho volen, ja està bé així. És el més franc.
Nacionalitat històrica