Dimarts passat, en aquestes pàgines, en Bartomeu Picornell comentava amb moltes reserves que el govern tenia la intenció d'incentivar una transformació de l'estructura de la propietat agrària mallorquina. Segons sembla, es tractaria d'atacar el minifundisme afavorint les concentracions parcel·làries i dificultant les segregacions de les finques grans. L'endemà, dimecres, en Guillem Frontera, intuint que qualsevol intervenció degenera fàcilment en agressió, ens posava en guàrdia: «un decret regulador de les parcel·lacions pot ser altament positiu, sempre, però, que es respectin els valors culturals, socials i fins i tot econòmics d'una manera no gens arbitrària de repartir la terra: gràcies a la saviesa que la inspirà, avui encara existim». Tant un com l'altre ignoraven fins a quin punt la seva intuició era encertada.
Els trossets de terra petits no són només el resultat de divisions per motiu d'herència, sinó també per profundes raons econòmiques i de subsistència. Fins i tot en el cas de pagesos relativament pròspers que tenguèssin deu o dotze quarterades de terreny conrredís, no era convenient tenir-les totes en un mateix lloc. Moltes catàstrofes meteorològiques, com és ara el calabruix, són erràtiques i aleatòries: estan molt localitzades, cauen allà on cauen, fan la destrossa corresponent i deixen indemne el tros del veïnat. D'aquesta manera, tenir la propietat escampada era una assegurança contra la climatologia adversa. Els nostres avantpassats actuaven amb la racionalitat del bons inversors: diversificaven el risc, no posaven mai tots els ous dins el mateix paner.
El minifundi, la terra repartida en trossets petits, és una característica que ens distingeix tant de l'Espanya de matriu castellana (on impera el latifundi) com de la Catalunya central (ai, senyors baleàs, quin gust trobar una cosa nostra que no és com a Catalunya!). Espanya és latifundista per la persistència de grans propietaris feudals, com la casa d'Alba, que no fa molt podia, deien, travessar la península sense sortir de les seves terres. A Catalunya les finques són grans per mor de la institució de l'hereu, que té la finalitat econòmica de mantenir unida la propietat i, a més, reflecteix una concepció molt coherent i arrelada de la família i la casa pairal. A Mallorca, en canvi, probablement per la limitació de l'espai (aquesta característica que sempre ens ha condicionat), no podíem fer altra cosa que repartir entre els fills la terra que hi havia: no en podíem prendre més als moros. El minifundisme i l'emigració han estat els efectes més visibles de la nostra limitació d'espai físic. Fa set-cents anys que administram amb molt de seny aquesta deficiència: hem sobreviscut.
Saben, els tècnics del govern, que aplicaran el bisturí legal a les nostres entranyes culturals? Tenen present que la terra té memòria? Coneixen i estimen a bastament el nostre entramat de tradicions i interessos per actuar-hi damunt sense esbucar-lo? Simplement: entenen i saben parlar el mallorquí? Desgraciadament, tots n'estam segurs, les reserves de Bartomeu Picornell i les prevencions de Guillem Frontera eren més que justificades.
Per primera vegada en la història, hem aconseguit generar recursos suficients per canviar radicalment la nostra estructura econòmica, eliminant els aspectes que la fan més vulnerable. Aquesta solució requereix unes regles diferents i molts de duros. Però depenem, ai las!, de la tècnica i d'Espanya. Per això, les noves regles no surten de l'amor a la terra, no són hereves de l'antiga prudència; són assèptiques, forasteres. I els duros fan més falta a altres llocs, diuen. Per ventura és cert. Tanmateix, hem estat pobres tants d'anys que no ens vendrà de nou. Ho serem (ho seran) en una altra llengua, per això.