Mirar cap enrere en lloc de fer-ho cap envant és l'imperatiu a què ens hem de sotmetre, a certa edat, quan es mor un amic de tota la vida. Això és una manera de dir que ja és insubstituïble. Les noves amistats no arribaran mai a omplir la densitat i la grandària dels afectes i les vivències que colgam amb la mortalla. Ja no hi ha temps per fer-ho. Per això, quan mancava la pena s'aixeca la nostàlgia. Aquest és l'embat que ens refresca les galtes i els polsos a l'edat provecta. «Edat provecta» era l'expressió que usava, amb una mica d'exageració, el meu amic Nadal Batle quan es referia a la seva. Aquests dies m'hauré d'encarar una altra vegada a una selecció dels articles que va publicar en aquest diari per corregir les proves d'un llibre que se n'ha de fer. Serà un mal tràngol, només alleugerit per la innegable qualitat d'aquelles col·laboracions barroques i desbordades que apareixien tres cops per setmana. Els recods poden arribar a ser molt malplaents. Com el seient rostit d'un carretó sense molles.
La memòria és capriciosa. Va envant i enrere en el temps sense cap motiu aparent. De vegades no recupera gestes, sinó detalls insignificants. I no sol ser precisa. Mescla sensacions, fets i sons, per ventura agafats d'aquí i d'allà, però estotjats d'una manera coherent dins el cervell. I ara m'empeny, amb rebequeria, cap a l'adolescència. Eren les revetles de Felanitx i en Nadal havia begut com un alambí, però sense arribar a perdre el nord. Sé que teníem més de devuit anys perquè ell ja menava el cotxe de son pare. Devia ser poc després de l'estrena de Fedra, que acaba amb Melina Mercuri i Anthony Perkins escoltant música de Bach dins un cotxe llançat a tota. Nosaltres també escoltàvem Bach quan vàrem tenir pana. Ens recollí un felanitxer molt servicial que es va haver de desviar molts de quilòmetres per deixar-nos a Portocolom. L'endemà contàrem la canòcia a la meva padrina. Com és natural, va voler saber si havíem quedat bé. «Li hem dit si volia cobrar res i ens ha dit que no; després ens hem despedit dient-li que manàs feines». La meva padrina, que era una mica polissona, sense aixecar la vista del davantal va arrufar el nas. «Mal fet; sempre manen allò que tenen més per mà», va dir. El nostre amable benefactor era conegut al poble perquè tenia un negoci de televisors. I també per la seva sexualitat ambigua. En Nadal es bolcava de rialles.