Home, si això pogués significar alguna cosa, un servidor diria públicament que no faig colla amb aquesta societat literària "secreta?" que ha jurat odi etern a Maria de la Pau Janer perquè encarna la figura de l'èxit de crítica i lectors. No volent insinuar que aquesta illa nostra és immune a les més baixes manifestacions de l'enveja, ni volent negar que la maledicència és una de les pràctiques ombrívoles més sovintejades entre nosaltres, la veritat és que també em costa molt d'admetre que la conjura congregui tants d'enemics de l'escriptora. Per ventura, a més, no tots els enemics que té encaixin en el perfil de l'envejós; per ventura hi ha lectors o col·legues als quals l'obra de Maria de la Pau Janer no satisfà o no interessa i ho diuen en veu alta, en un saludable exercici de normalització de la vida cultural. L'èxit, a més a més, no ha de ser entès per ningú com l'atribució de privilegis que ens situin més enllà del bé i del mal. El gran èxit de Maria de la Pau Janer no hauria de ser una excepció. Si servidor fes crítica literària i no m'agradava un llibre seu, ho diria sense cap complex, com ho diria de Baltasar Porcel, si es donava el cas, de Camilo José Cela o de Manuel de Pedrolo. Aquestes i altres obvietats sembla que s'hagin de tornar recordar cada vegada que Maria de la Pau Janer publica un llibre. Per què aixeca cada publicació aquestes bòfegues? Crec que salten amb una força directament relacionada amb la magnitud de l'èxit. És cert que hi ha molta d'enveja i que Maria de la Pau Janer sembla atreure-la com un parallamps. Però no hem d'arribar a pensar que l'enveja és l'únic motor de la crítica que les seves obres puguin generar. Tot això ho dic perquè, d'una entrevista publicada al diari Avui fa dos dies, quasi es podria deduir que tots els mallorquins ens alimentam de la fel de l'enveja a l'escriptora, i, home, això, si més no, seria una mica exagerat: encara en quedam uns quants que creim saber llegir i formular, de cap a nosaltres mateixos "els que no som crítics", un judici de l'obra independentment dels èxits o fracassos de públic del llibre. I encara diria que hi ha persones a les quals no molesta gens l'èxit d'altres persones. Com pertot, hi ha de tot, i no tan sols una guarda d'envejosos i personetes sepultades en la pròpia roïnesa. Formam una comunitat cultural una mica tancada, però també és vera que hi ha ciutadans i ciutadanes que no respiren l'aire enviciat del ressentiment. És a dir, com pertot. Per ventura una mica més, però ens en facem il·lusions.
Maria de la Pau Janer