Qualcú es pot estranyar que hagi aparegut la pancarta devora el camp del Baleares amb la inscripció que duu per títol aquest article? Pareix mentida, però sí. N'hi ha que s'estranyen i pretenen fer passar els autors per ser una ínfima minoria, els sentiments de la qual no responen a la realitat de l'esperit blanc-i-blau de l'Atlètic Baleàric. Que no s'equivoquin. És ben legítim, i aconsellable, alegrar-se de la derrota dels adversaris. L'orgull blanc-i-blau, a falta de victòries esportives, es basa sobretot en l'afirmació d'una nissaga històrica i sociològica que està a les antípodes de l'empresa madrilenya de la plaça Barcelona. En moments com els actuals en què l'anomenat pensament únic ens ofega pertot arreu, ni tan sols el futbol se n'allibera; i el ser balcàric, aquí i avui, vulguem o no, és ser la veu discordant de la monotonia submissa al holding mediàtic futboler implantat aquí. I això ha de ser motiu d'orgull, per moltes raons. Hi ha barralets que estan convençuts, i que Déu Nostre Senyor els guardi l'enteniment, que entre el nostre Club i l'empresa de la qual ells són clients existeix una relació semblant a la que hi ha entre l'Espanyol i el Barcelona, i ens reserven el paper dels pericos (per ventura també allò de la coincidència de color, però no només, ni essencialment). Idò no, perquè el paral·lelisme històric, sociològic i polític correcte seria entre el Madrid i el Barcelona. Nosaltres, com el Barça, no tenim condició reial, sinó popular; no hem aprofitat la dictadura, sinó que l'hem patida... som el crit de l'orgull de la diferència, no de la uniformització ofegadora. Ells han estat i són els representants de l'alta burgesia centralista, provinciana, menfotista respecte de la nostra cultura i identitat, represaliadora sense escrúpols (o no hi hagué una ordre directa d'un governador franquista perquè un dels nostres jugadors se n'anàs cap allà?) i essència del conservadorisme illenc subordinat als interessos forans. I no és només qüestió del passat. Aquesta empresa madrileya implantada aquí representa sociopolíticament, salvant les petites distàncies, el que la dreta illenca ha significat durant els darrers vint anys: pura tàctica, pura imatge, pura manipulació... i tot pels doblers. Però igual que passa en la política, on incomprensiblement l'esquerra i el nacionalisme s'han deixat enlluernar per un fals i suïcida anti-balearisme, en el futbol es reprodueix el model amb l'anti-baleariquisme: tots, sense gairebé cap excepció, s'han agermanat a l'hora de donar tot tipus de prebendres a la delegació d'aquí de l'empresa madrilenya i ens han deixat nosaltres més tots sols que la una, a veure si desapareixíem. O heu vist mai al nostre Camp de Son Gotleu el Somriure Presidencial? (deu saber on és, aquesta barriada?). O ens han fet un camp? (per cert, per fer-lo com l'han fet, millor que no ens el facin, perquè podeu estar ben segurs que encara riurem molt amb aquest Son Gato, abans de les eleccions). O heu sentit parlar mai de nosaltres a aquests grans empresaris que fa trenta anys que destrossen l'illa (gràcies a Déu que nosaltres no en tenim cap, d'aquests) i ara fan patriòtiques crides per comprar la delegació illenca de l'empresa madrilenya? O heu vist mai per ca nostra els aspirants a derrotar el Somriure Presidencial? O al Constructor de Bon Sosec (lagarto, lagarto!) venir a xupar càmera (clar que com que mai no hi ha càmeres, és lògic que no véngui) a la nostra modesta llotja?... tots són iguals, per a nosaltres. Millor: cadascú a ca seva i les diferències ben clares. Ara, que llavors no s'estranyin si ens alegram quan perden. Només faltaria que haguéssim de plorar les seves derrotes. Petits, sí; tots sols, segur; pobres, sense cap dubte; perdedors, de moment... però no beneits.
Lazio t'estim