Encara que fa quasi 50 anys que vaig deixar de viure a l'Illa, no per això s'ha esmorteït l'estimació entranyable que sento per ella. Més aviat podria dir que la distància ha potenciat l'afecte. Allà, embolcallat amb el llençol de la meva joventut hi tenc tot el que vaig estimar i que continuo estimant. Perdoneu, però ja començ a plorar. No hi puc fer més.
Des de Calella i estimulat per un article publicat a l'Avui per Ma. de la Pau Janer voldria donar testimoni de la por que tinc que Mallorca deixi d'esser mallorquina, asetjada des d'un doble front. Per una part, per aquesta planta parásita, aquesta enredadera castellana, moguda per una tendència arcaica i conqueridora per fer-se seu el que no li pertany (afavorida per la ignorància i pedanteria indígena, que creu més elegant i mes culte l'expressió castellana) i per altra part, per allò que podríem anomenar l'efecte alemany, una resposta irreflexiva i jovenívola a una proposició temptadora. Crec que la resistència a aquest segon perill es veuria potenciada si la decisió sobre la facultat de desprendre's de les pertinences estigués condicionada per una determinada edat. Vendre, quan s'està en plena 3a. edat, és quelcom sinònim a regalar.
El que de veritat sento és no poder donar solucions. Sols m'atreveixo a suplicar i a advertir. M'agradaria poder mostrar com, si no s'està alerta, hom pot despertar-se desaparegut, inexistent, digerit per unes forces desintegradores que podrien fer que Mallorca deixés d'esser Mallorca.
Si hem estimat, i volem continuar fent-ho, en mallorquí, siguem suficientment llestos per no deixar-nos seduir. Aquest crec que és el principal perill: la seducció.
Vet aquí l'operació que permet vendre duros a 4 pessetes. La seducció és l'inici d'una operació d'obnubilació que facilita el pas a qualsevol bestiesa.