No hi deu haver res més fràgil que el bon gust cultivat en l'austeritat a què obliga la pobresa. Si el lector permet una petita expansió a la meva memòria, contaré que servidor tenia, fa anys, tendència a perdre'm per la província d'Almeria, on, aleshores, t'enlluernaven alguns pobles obsessivament emblanquinats. Bé, serà tot el topicàs que es vulgui, però pobles com Mojácar, Níjar i molts d'altres eren paradisos dramàtics, humils i esplendoroses filigranes urbanístiques. Els seus silencis, les llums i les ombres s'obrien pas en la teva memòria i l'omplien de ressonàncies. La vida de la majoria d'habitants d'aquells pobles era d'una primor irreparable. Aleshores no s'hi veien turistes. Aquests anaren apareixent tímidament: primer, amb la modalitat d'excursions en autocar "preferentment de jubilats. A poc a poc, s'aixecaren a la costa algunes instal·lacions hoteleres, i aquests pobles varen accedir a una economia més airejada. Servidor no sent cap complaença en la pobresa ni en les seves manifestacions, però la veritat és que, a mesura que l'economia de la zona millorava, els carrers immaculats s'omplien de rètols estridents i les façanes de les cases s'adornaven amb rajoletes de coloraines. De vegades, paradoxalment, hem de veure la palla en l'ull d'un altre per descobrir la biga en el nostre ull: aquí feia ja temps que s'havia iniciat aquest procés de vulgarització, de pèrdua del bon gust. Ha estat una història llarga i trista, a la qual hem anat adaptant-nos lentament, fins a acceptar un urbanisme sinistre com a modernitat, el suposat «estil mallorquí» com a arquitectura... i l'ostentació més impúdica i competitiva com a forma de relació social. Les noces de conciutadans nostres, per exemple, creen imatges literalment repugnants, que posen carn de gallina. Heu vist aquestes tortades que apareixen entre música de trompetes i focus làser, en unes carroces amb cascades d'aigua que s'evapora després de llenegar per gorgs i serralades? Hem perdut el sentit del ridícul i no anam en camí de restaurar-lo. Potser només teníem bon gust quan no ens podíem permetre el luxe de servir tortades en carroça. Potser hi ha una forma de bon gust que només és preservat per la pobresa. I es veu que deu ser vera que no ho podem tenir mai tot.
Som uns horteres