Ara ja sabem què és una stock option, per exemple, i ja sabem que els diners bruts de la política es transporten a mà dins maletins de pell de porc, com si fossin bosses de roba per a la tintoreria. És freqüent que ens aixequem al matí i els mitjans de comunicació ens obliguin a aprendre coses noves, l'existència de les quals fins en aquell moment ni tan sols sospitàvem, i que, a més, no acostumen a ser gaire agradables: coses relacionades amb corrupcions de tota casta, amb personatges impresentables que de cop es tornen protagonistes de l'actualitat, amb operacions i maniobres que són vàlides políticament, o empresarialment, però que ofenen el més elemental sentit de l'ètica i el sentit comú, etc. I resulta ben curiós comprovar com aquests fenòmens, que acostumen a aparèixer de forma traumàtica i causant "com a mínim" el desconcert i la indignació de la majoria, s'acaben acomodant als ritmes de la vida de cada dia i essent acceptats amb suavitat resignada, o amb ironia i tot. L'altre dia, anant amb uns amics dins un taxi cap a l'aeroport de Barajas, sentíem com algun acusat comentava per una emissora de ràdio els avatars i els tragins dels cèlebres maletins de Filesa, enviant, per descomptat, la culpa a cals altres. Com que havíem carregat els nostres (maletins, vull dir) dins la maleta del taxi, el xofer es va girar un moment i ens va dir, amb gràcia castissa: «Si sus maletines son como ésos de Filesa, pues no sé, déjenme algo, ¿no? 'Yo les juro que no diré nada!» I es va fotre a riure, i nosaltres amb ell. Quin remei.
Cada dia ens aixecam i berenam amb l'escàndol del dia, que s'haurà de convertir en la penosa rutina de l'endemà, quan l'últim motiu d'emprenyament sigui rellevat per un de nou. La informació arriba i arriba, sense treva ni pausa, per tots els canals imaginables i amb el màxim possible d'intensitat i renou. Crec que he citat altres vegades un comentari de Jean Baudrillard, segons el qual la forma de censura dels sistemes (presumptament) democràtics, a diferència del que succeeix amb els sistemes totalitaris, ja no és l'ocultació d'informació, sinó el foment de la seva circulació desbordada, de tal manera que l'arbre sempre acabi tapant el bosc i resulti impossible fer-se una idea mínimament coherent i meditada del conjunt.
Patim un excés d'informació, és evident; però per altra banda aviat es fa notòria la sensació de no saber ni entendre gairebé res, i que tot aquest devessall de notícies que ens arriba no és més que l'escòria del volcà, la ferralla del cementiri de cotxes, la cortina de fum que oculta allò que al capdavall importa de veres. Si d'un dia per l'altre ens assabentam de la naturalesa d'una cosa que es diu stock options, quan ni per un moment se'ns havia passat pel cap res de semblant, aleshores la pregunta següent salta sola: quantes històries d'aquest tipus "o molt pitjors" escapen al nostre coneixement? Sobre quants assumptes importants "en la mesura que ens afecten com a membres d'una col·lectivitat" se'ns escamoteja o se'ns deforma la informació que n'hauríem de tenir? Què no sabem, o no se'ns permet saber, que convindria que sabéssim? Són preguntes tal vegada ingènues, però que no deixen de regular, com si fossin lleis perverses, la nostra existència, fins al punt de fer-la cada dia una mica més inquietant, una mica més precària, una mica més amarga. Sobretot, perquè al final ens deixen amb el cap destorbat per la pregunta més difícil: no serà millor, tanmateix, no saber?