Enguany, les Nacions Unides han declarat l'any 2000 com l'any internacional de la cultura de pau. Em sembla una bona iniciativa. I molt necessària, ja que pens que la cultura que hem après, la que hem mamat i la que ha imperat durant la major part de la història de la humanitat ha estat la cultura a la inversa, la cultura de guerra, de la resolució dels conflictes per la via de la força (per tant, hauríem de parlar de no-resolució) i de la militarització de la societat civil. Pensem que els valors del militarisme, com el masclisme, l'obediència cega i acrítica als que manen, i la imposició de la força per damunt de la raó, així com l'organització jeràrquica de la societat, estan tan arrelades, que formen part de nosaltres mateixos sense que, gairebé, ni ens n'adonem. El militarisme i, sobretot els seus valors, són dins de la societat mateixa i en formen part de la seva estructura més íntima. Tot això té el seu reflex en les nostres maneres de comportar-nos en la vida quotidiana i d'una manera més sagnant ens els pressuposts de la majoria dels estats del món. És el cas de l'estat on els mallorquins pagam els imposts, o sia l'estat espanyol, que no tan sols té uns pressuposts de «defensa» desorbitats, sinó que tal i com han explicat algunes organitzacions pacifistes i antimilitaristes i han demostrat nombrosos treballs d'investigació, la vertadera despesa militar del Govern espanyol és molt superior a la que reconeix, i no tan sols perquè el Ministeri de Defensa fa molts anys que amaga les xifres reals dels recursos que absorbeix l'exèrcit espanyol, sinó que a més, moltes partides de caràcter militar surten de ministeris la finalitat dels quals és molt diferent. Aquesta qüestió, mereix per extensió i per importància un article a part, però valgui com a botó de mostra una dada esfereïdora: el 90% del pressupost del ministeri d'Indústria espanyol es destina, enguany, a finançar projectes militars.
Però més que de doblers, voldria parlar avui de mentalitats, perquè em sembla que la campanya encetada per la Unesco, en el marc de la celebració d'aquest any de la cultura de pau, va dirigida sobretot a fer-nos reflexionar. I ens proposa diverses qüestions per a aquesta reflexió.
El primer que ens cal és disposar d'una bona informació, perquè moltes vegades darrere guerres que es qualifiquen com a religioses o ètniques, s'hi amaguen interessos i voluntats de control polític.
Una altra de les qüestions és la utilitat de les guerres. Els conflictes sobreviuen a les guerres, per moltes persones que hi hagin mort en aquestes. En canvi sí que hi ha, sempre, vies alternatives a l'enfrontament armat. Finalment, cal cercar alternatives al militarisme omnipresent. La reconversió de la indústria militar cap a la civil, l'educació per la pau i altres accions encaminades a substituir una realitat militarista per una altra d'amarada de pau i no-violència. En aquest sentit, també és molt important l'acció social. Recentment la pressió social ha aconseguit un tractat internacional prohibint les mines antipersones. També actituds de compromís personal com l'objecció de consciència, la insubmissió, l'objecció fiscal, etc., ajuden a la construcció d'un món que camini cap a la pau.
En el manifest 2000 per una cultura de pau i no-violència (adhesions a: iycpUunesco.org), se'ns convida a prendre tot un seguit d'actituds personals per ajudar a fer aquest llarg camí de pau: respectar la vida i la dignitat de la persona; practicar la no-violència activa; defensar la llibertat d'expressió i la diversitat cultural... i altres que, sens dubte, ajudaran a fer aquesta gran muntanya de pau, amb el granet d'arena de cadascú de nosaltres. Esperem que aquest any 2000 que havia de ser el de tantes coses, sigui, almenys, l'any 0 de la Pau.