Hem llegit en aquest mateix diari el passat 20 de maig que n'Arenas és vingut tot estufat a Mallorca a provocar-nos i a moure'ns brega dient que «Baleares es la tierra más andaluza de España, con Cataluña i sin contar Andalusia». Imaginau-vos què haurien dit en Jaime Matas, en Manolo Ferrer, en Jaén Palacios o en Jaime Font si el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, fos vingut a Mallorca "malgrat els lligams lingüístics, històrics i culturals set-centenaris que compartim amb l'autonomia que ell presideix" a dir que «Mallorca és la terra més catalana que hi ha darrere el Principat». Els vos imaginau? Que si cadascú a ca seva, que ja n'hi ha prou d'imperialismo catalán, que dir això és anticonstitucional, que la Constitución prohibeix la federació entre comunidades autónomas, que se'n torni a ca seva i ens deixi fer en pau i un sens fi de potadetes com aquestes.
Ara bé, ve un ministre andalús a bravejar, a fer el colonitzador i a entaferrar-nos pels morros que això és seu, i els mateixos que tant haurien escainat en el cas que he dit, no tan sols callen, sinó que, com a bons colonitzats ben criats, encara els fa gràcia, li fan mamballetes i baven davant ell.
Així és que ja ho sabeu: si voleu ser uns ciutadans bons al·lots del seu estat nació, heu de pensar que, entre Mallorca, Barcelona i València, no hi ha absolutament res en comú. Hem de practicar la bondat de les vides separades. Hem de fer com si tinguéssim un mur de Berlín entre mig i mig i ens hem de pensar que allò que compta i pesa de bon de veres són les diferències abismals que ens separen com aquelles de les diferentes modalidades lingüísticas. Ja ho sabeu: "«què hi té a veure, un bolero amb una sardana»? Ara bé: entre Mallorca i Andalusia, o entre Barcelona i Extremadura, o entre València i Madrid, sí que tot és u. Tot és una sola cosa. A posta bé procuren empeltar ferias de abril a Santa Coloma i a Palma pagades amb els doblers de la nostra butxaca. I alerta: no n'hi veiéssiu ni n'hi cercàssiu cap, de diferència, per petita que fos, entre les nostres terres i l'Espanya profunda: us diran que sou uns energúmens que ja només us falta anar pel món amb una granada dins la butxaca. Idò? Això és el règim fi i subtil de l'España de las autonomías. Més ben dit: de les autonomías de España.
Hem de reconèixer que en saben. Difícilment serien estats tan ben aprofitats els desplaçaments de població que projectava en Hitler per germanitzar Polònia i Rússia. Els resultats que en cerquen treure "substitució lingüística, cultural i demogràfica" són idèntics, el fons és el mateix. Les formes, infinitament més presentables, més fines, d'aparença democràtica, natural, a força de dosis mediàtiques diàries d'adoctrinament imperceptible, mil vegades més efectives. I no hi ha per triar: o anam a les seves, o els dissidents amb l'actual règim nacional-espanyolista som uns mitjos dimonis que estaríem més bé tancats. Llàstima que el règim de façana democràtica que volen lluir no els ho permeti, ara per ara!