Durant aquests dies que estic passant a Madrid, he viscut, com deia el nou líder del PSOE, «entre la nostàlgia i l'esperança». Ell, el jove triomfant del socialisme, viu ara entre la nostàlgia del 1982, quan Felipe pujà al poder, i l'esperança del 2004, quan ell espera pujar-hi. Jo, per la vella via inescrutable de la fe, he viscut ara la nostàlgia dels anys seixanta i setanta que vaig viure amb en Pep Melià a Madrid, ell a l'edifici Larra de la «Ciudad de los periodistas» i jo a Morratalaz, i l'esperança de tornar a viure, definitivament, l'alegria de ser qui realment som, és a dir, quelcom més que animals polítics. Jur que m'ha pegat fort la nostàlgia, quan he sabur que l'amic ja era més enllà de la nació i de la política.
Més enllà de la nació