Un estiu, quan jo tenia devers catorze o quinze anys, com que entre curs i curs no es tractava de fer el bàmbol i devers la fusteria de mon pare no hi hi feia gaire bon aire, sobretot per allò del xoc generacional i que jo ja començava a ser més caparrut que un porcell de llet, vaig fer feina de mosset a OSCA, una fàbrica de màquines de batre que hi havia al poble, allà, just baix de ca nostra, carretera de Sant Joan avall. Una de les principals coses que vaig aprendre dels menestrals fets i condrets que em comandaven va ser que, el que un mosso ha de saber fer entre moltes altres coses és «matar l'aranya». O sia, si et manaven agranar un lloc que ja estava net, havies d'entendre que ho feien per llevar"te d'enmig i que no fessis nosa per altres feines més importants a les quals tu no hi podies aportar res de positiu, ans el contrari, hi estorbaves. D'això, de perdre el temps sense que es veiés massa, a Sineu de l'any seixanta se li deia: «matar l'aranya». També et podien enviar a l'adrogueria de l'amo en Miquel Capsibo a comprar polvos destaraquí, però aquesta ja era una humiliació de més envergadura i s'emprava poc. Sobretot, a mi no m'ho feren mai, doncs, com que era cosí germà de l'encarregat de l'OSCA, en Joan Alomar Florit, de sa Rota, tenia l'esquena dels abusos una miqueta coberta.
Ho venia a dir perquè, aquests darrers temps i dins un altre ordre de coses, he tengut l'oportunitat d'observar altres actituds de cert personal que són paradigmàtiques del concepte de «matar l'aranya», almanco al meu veure. Mirin vostès per exemple el mosset del ministre Jaume Matas de quina manera li fan agranar la mateixa rajola vegada i altra, «mata l'aranya» amb un somriure d'orella a orella, això sí, sobretot si hi ha fotògrafs a babor o estribor, amb tot el que fa referència a solucionar els problemes de les Illes Balears, hidrològics, de comunicacions, etcètera, sempre desmarcant"se de les iniciatives del Govern balear, siguin bones o sols mitjanceres, i els finançaments pegant bots a la lluna, que és del que es tracta. Ell, «matant l'aranya», que qui dies passa, anys empeny. Això si no l'han enviat ja a comprar polvos d'estaraquí a l'adrogueria, com aquell que diu, qualque pic. L'assumpte, l'estratègia, crec jo, és passar aquests pròxims dos anys i mig amb un mínim de recolzament al Pacte de Progrés, o sia a tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, i poder retreure mala gestió, després, de cara a les eleccions autonòmiques.
I tu què faries en el seu cas?, em pregunta un amic dretà i qualque pic una micoia «ultra», per cert, sí, és d'aquells que tallarien mans als lladres, els dallons als violadors, o sia fauna urbana mal païdora. No ho sé li he contestat, que jo no tenc el mànec talment de polític actiu, però potser faria allò mateix que va fer madò Antonina Bessona, la criada de don Joan Virtudes, el rendista, funcionari jubilat que vivia al camí d'Ariany, arran de les vies del tren. I què va fer madò Antonina Bessona? Què va fer? Ara t'ho contaré. Mira, devers els anys cinquanta ella hi anava cada dia a ca don Joan, agranava, espolsava, li rentava la roba bruta, li feia el llit, i mitjan matí ell li donava un duro amb el qual ella anava a plaça a comprar"li menjua per parar"li el dinar. Però, degut al que fóra, que els tords volaven més baixos del normal, que els llogaters es retrassaren amb els pagaments, un dia, en lloc del duro acostumat li entregà solament dues pressetes. I: passau per la peixateria amem si avui hi ha res que vos agradi. Madò Antonina anà a plaça, però tornà de buit. No es veia amb cor, amb els esquifits doblers que li havien donats, de cap manera humana poder engirgolar el dinar del seu senyor Virtudes. I què va fer? Què va fer?, agafà un plat pla, forqueta i ganivet, i li plantà dins el plat les dues pessetes. I: s'ho mengi a poc a poc, no fos cosa faça mala via.
Podria ser ben bé que, quan sigui l'hora, el ministre Matas es trobi amb les dues pessetes dins el plat. És el risc.