Quan jo era infant, i ja ha plogut d'això, era més senzill, per a qualsevol, entrar a l'església que en el rebost propi. Ara és a l'inrevés. Les esglésies sols obren a hores determinades, i els rebosts no tenen porta. En aquells temps, el de la meva infantesa, les padrines o les mares guardaven la clau del rebost a la butxaca del davantal, i si qualque altre familiar la volia havia de superar un interrogatori "això que ara en deim omplir una instància", que justificàs la seva entrada a deshora en el sagrat temple dels queviures. Menjotejar estava mal vist, així com qualsevol símptoma de golafreria en els adults. Tot plegat no vol dir que a la meva infantesa el poble fos gasiu i s'obligàs a passar fam. Ben al contrari. Allò que et deien era que menjassis fins que no tenguessin fam, i aquesta expressió "menja fins que no tenguis fam" resumeix de manera excepcional l'hospitalitat mesurada i la generositat gens ni mica embafadora de la nostra gent. És obvi assenyalar, per tant, que la mossegada de més era considerada una grolleria. Des de sempre, els mallorquins han sabut que els béns no ens plouen del cel, i s'han assegut a taula amb coneixement. Amb les coses de menjar no s'hi juga, també ens deien. I aquesta cultura de la contenció tenia una lectura moral ben positiva, perquè ens ensenyava a sentir-nos solidaris amb altres pobles que la ballaven magra. En canvi, heus ací que els joves de Binissalem ja no han parat esment en aquesta forma d'ésser que ha estat substancial al nostre caràcter col·lectiu, i s'han embolicat en una batalla de raïm per a celebrar la verema. A mi m'han creat neguit. Fixau-vos en la notícia. En el singular enfrontament s'han fet malbé tres-centes mil pessetes de raïm, que els organitzadors de la bulla han aconseguit arreplegar amb el suport entusiàstic d'alguns comerciants i de l'ajuntament del poble. El mateix batle va tenir l'honor de prendre foc al coet que marcava el començament de la batalla, cosa que em deceb. Ja sé que els polítics s'han de fer estimar per tothom si volen mantenir-se en el poder, però han de tenir ben clar que per damunt de la necessitat de complaure tenen l'obligació d'educar donant exemple. Si més no en teoria, a la pràctica ja sabem que és a l'inrevés. Tanmateix, Salvador Cànoves no farà cas de la meva irritació, perquè la gent que s'embrutà de raïm s'ho va passar d'allò més bé. Les cròniques de la festa coincideixen a afirmar que les piles de raïm varen desaparèixer en uns minuts, i que el camp de batalla va quedar convertit en un fangar que sobrevolaven les mosques. Mirau, a mi això no em fa gens ni mica de gràcia. Aquests centenars de quilos de raïm repartits en canastres a les avingudes, haurien durat tan poc com en mans dels joves binissalemers. Amb una diferència, és clar: en comptes d'acabar trepitjats i esclafats, els grans haurien anat a parar a la taula de més d'una família que s'ho ha de pensar abans de comprar-ne un singló. En fi, no vull donar lliçons de moral a ningú, perquè no estic en condicions de donar-ne. Els binissalemers es quedaran amb la seva festa que tot just acaben d'institucionalitzar, i a mi res no em farà canviar d'opinió. Si amb les coses de menjar no s'hi juga "i no s'hi ha de jugar", mai no podré entendre que se'n faci un espectacle de la tudadissa de raïm.
El raïm de Binissalem