La indecisió de Francesc Antich de mantenir asseguts a la cadira dos consellers virtualment destituïts (Ferrer i Ramon) ha deixat bocabadats polítics, periodistes i ciutadania informada. Per entendre-ho hem de recordar com arribà Antich a la presidència: travessant laberints. El 1998 guanyà per molt pocs vots unes eleccions primàries tenint enfront els aleshores secretari general i presidenta del PSIB, a més de la gran majoria del grup parlamentari i els dirigents socialistes que controlaven Menorca i Eivissa. L'any següent arribà el segon laberint: fou investit president després d'un complicadíssim acord amb quatre partits més, que li exigiren tot tipus de contrapartides. Es miri com es miri, l'actual Govern avança dins una indissimulada cursa en la qual cada partit vol que les conselleries o institucions que controla brillin més que no les altres, ja que el 2003 es tornaran a presentar per separat i hauran de mostrar resultats. I dins aquesta cursa, Antich és precisament el més dèbil, senzillament perquè abans va haver de superar el laberint de les primàries i deixà pel camí molta de gent ferida, tal volta la mateixa que ara ha fet tot el possible per aconseguir que els inoperants Ferrer i Ramon continuassin i deixar així en evidència el president. Davant això, Antich no hauria d'oblidar quina és la funció essencial del lideratge: prendre decisions que seran fortament contestades i saber mantenir-les fins al darrer alè, costi el que costi. La fermesa i la capacitat de rumb d'un president estan molt per sobre de les discussions sobre si aquest rumb és l'encertat. Allò important és la mà que aguanta el timó, no la xerrameca de quan s'ha de fer o no un gir. Quan manca aquesta mà ferma, la nau torna als laberints. Governar és decidir.
El laberint Antich