El comportament humà obeeix més a les convencions que a les conviccions racionals. Marcuse, un filòsof injustament oblidat, definia els tabús com a normes que un dia tengueren una motivació social o econòmica, però que avui ja no la tenen. El motiu s'ha oblidat, però la norma encara és vigent. El sexe és la font més abundant de tabús, i Marcuse va triar l'incest per exemplificar el seu raonament. Les convencions tenen un origen més pròxim que els tabús, però comparteixen amb ells la dificultat de justificar la seva vigència. I, en èpoques de racionalitat descarnada com la nostra, les convencions solen ser posades en qüestió, cosa que no és un impediment per a la proliferació de persones molt convencionals. Passa, simplement, que aquestes persones només practiquen la tècnica del dubte sistemàtic quan alguna cosa les pica. Les dones són les més perjudicades pel repartiment de rols que fa la tradició, i, per això, és en aquest col·lectiu on apareixen més rebel·lions extemporànies i puntuals. D'aquesta manera, dones perfectament resignades a un paper passiu dins el matrimoni i que eduquen les filles segons els cànons més tradicionals del què diran (com allò de no fer Pasqua abans de Rams, posem per cas), troben de sobte que no han de ser elles les que tenguin cura dels pares vells i malalts. Aquest qüestionament parcial del món de les convencions sol desembocar, en aspectes concrets, a un nou sotmetiment: l'anticonvencionalisme. Sembla ser (un ja no està per a comprovacions que exigeixin la pràctica d'esports de risc) que els cotxes i els sanitaris de les discoteques són testimoni, els caps de setmana, de transgressions sistemàtiques de les antigues convencions sobre el capteniment dels matrimonis. Alguns (o, millor, algunes) cerquen en el sexe furtiu, compulsiu i preferentment anònim, la sortida racional a les tensions de la parella. De tota manera, la força de les convencions (i, entre elles, l'anticonvencionalisme ostentós) està molt circumscrita a la burgesia, i és fàcil trobar exemples de desinhibició radical dins la literatura universal. Les Novelas Ejemplares de Cervantes són un rosari d'escenes on la sexualitat de la gent corrent és tractada d'una manera per a nosaltres ben poc convencional («la gozó» és l'expressió assèptica i gens retòrica que fa servir l'autor per descriure un esplai del cos amb una bergantella). I Zola, en un context ben diferent, mostra com el consentiment en el tràfic carnal, en les classes baixes, no sol provenir de les passions o de les convencions, sinó de sentiments com la compassió. És reconfortant que, excepcionalment, la conducta s'adapti més als bons sentiments que a l'imperatiu d'una passió o a unes normes morals d'origen dubtós. I, en això, les dones també excel·leixen. De les meves rares incursions en les relacions internacionals, no oblidaré mai aquella forestereta remolesta, generosa i amatent que, molt compassivament, va assentir així a una proposició deshonesta: «Aquello que se han de comer los gusanos, que lo disfruten los cristianos».
Sobre convencions