El motiu d'aquesta carta és expressar la meva sorpresa davant la crítica del concert número 14 de la Simfònica publicada al Diari de Balears el passat 15 de febrer. Després de llegir-la em vaig fer la següent pregunta: potser el crític musical i jo no vàrem assistir al mateix concert? A mi personalment em va semblar un dels programes més atractius de la temporada de l'OSB i aquesta idea se'm va confirmar amb l'assistència al concert. L'orquestra de cambra Musica Vitae no només va tocar «el que els compositors havien escrit», sinó que la seva interpretació va ser en tot moment precisa i enèrgica, donant una lliçó de com es treballa tant el so com el ritme al llarg de tot el concert i sobretot a l'obra d'Alberto Ginastera.
És una de les poques vegades que una orquestra de cambra ve a Mallorca amb un repertori convencional i no per aquest fet se l'ha d'acusar d'emetre «notes estranyes» i «sons i enrenous». De fet, la música contemporània és, en general, mal calibrada: incomprensió, desconeixement, desconfiança, por de trencar uns costums i els valors eterns són algunes raons principals d'aquest fet. Però la veritat és que una societat sense creació, tant musical, com literària, com pictòria és una societat morta. La música d'avui, autènticament nova o creativa, demà serà clàssica. Hem d'esperar fins que sigui acadèmica? La societat està endarrerida respecte dels creadors?
Jo pens que no, però també pens que el públic necessita una educació adequada per fer-li perdre aquests perjudicis. És per aquest motiu que programes com el núm. 14 són més que recomanables i alguns bravos que vaig poder escoltar a la sala m'ho confirmen. No vull ni pensar com hauria estat la crítica si el programa hagués inclòs alguna obra de compositors d'avantguarda com Ligerti, Boulez, Stockhausen, Luis de Pablo, Nono, Xenakis, Kagel, Messiaen, Schönberg, Webern, Varèse, Sciarrino, J. Guinjoan i tants d'altres que es poden escoltar en diferents festivals internacionals, com per exemple a l'Ars Música de Brussel·les, que té una durada de 5 setmanes i comprèn 81 activitats de caire contemporani, o en els festivals d'Alacant o de Barcelona, per no anar tan lluny.
Aquí només es mereix un aplaudiment fort la comissió programadora d'aquest concert per haver confeccionat un programa tan interessant i tan ben interpretat. Em queda fer un petit aclariment i és que les vertaderes crítiques de música són aquelles que no són «normals» en el sentit de rutinàries; són aquelles que et fan agafar una afició vertadera a la música.