Dia 5 de maig, un any més, l'Obra Cultural Balear torna a convocar a totes les persones preocupades per la situació de la llengua pròpia d'aquest país. I ens torna a convidar a un acte d'afirmació, a un acte d'exigència als poders públics balears d'un pla de xoc per redreçar el procés lingüístic de substitució que vivim. Resulta una mica esgotador haver de repetir, any rere any, els mateixos raonaments; de totes maneres, davant una situació que se fa enfora del canvi i que s'acosta al penya-segat, no podem romandre aturats. En un cert sentit, l'actuació dels Joves de Mallorca per la Llengua i de l'entitat promoguda per Francesc de Borja Moll és realment digna de reconeixement. Que la defensa de les nostres senyes d'identitat tengui un alè social, una presència pública i mediàtica, una realitat tangible al carrer, és una fita de gran repercussió per a la nostra supervivència. Més enllà de repetir tòpics, certs tots ells, que justifiquen l'assistència a les Voltes, cal que intentem dibuixar un escenari d'actuació. I aquest escenari d'actuació ha de tenir com a primer punt d'anàlisi el caràcter dinàmic dels processos humans. La qüestió se pot reconduir a una formulació relativament bona de comprendre, si la rebalearització avança en progressió aritmètica, com a conseqüència de la tasca de l'escola, d'una part de la societat civil, d'una part dels mitjans de comuniciació, de gran part de les institucions, sobretot, ajuntaments, i de la vitalitat de la nostra vida col·lectiva; la despersonalització avança en progressió geomètrica com a conseqüència d'una política estatal totalment aliena a la diversitat de la realitat (educació dels immigrants, mass media...), de l'autoodi inoculat a molts dels nostres conciutadans i de l'arribada massiva de nous residents... Tenim un panorama on, si no s'actua, la tendència, la inèrcia, és a la desaparició. I aquesta desaparició pot ser més o manco ràpida, però és bastant probable amb l'evolució actual. Per tant, davant l'emergència de capgirar el procés, és obligatori exigir de qui exerceix la responsabilitat màxima, un paper i una actitud molt més decidida a favor de l'objectiu de donar la volta a les coses. I aquest donar la volta consisteix, per una banda, en mesures actives d'integració de les persones que ja són aquí, més recursos públics tant a l'escola com a la creació d'eines comunicatives pròpies i d'implicació al teixit social, i consisteix, per una altra banda, en mesures de desacceleració, perquè aquest flux de població que ve a les Balears, es moderi i perdi intensitat, és a dir, mesures urbanístiques i d'ordenació del territori que, no només contribuiran a aconseguir que els actuals habitants d'aquesta terra tenguin més qualitat de vida, i no la sensació de saturació actual, sinó que també farà que la identitat d'aquesta terra no continuï perdent posicions, la recerca d'una proporcionalitat sensata en l'arribada de gent de fora. I dins aquest camí, no sembla que la fixació de quotes màximes d'atorgament de llicències, sigui el millor camí, perquè això efectivament racionalitza el creixement, però no té per què aturar-ho, pot ser un pedaç, però no una solució. El que volem és que no es destrueixin les nostres Illes, no que el procés de destrucció es trobi regulat, no es tracta de si l'explosió és incontrolada o controlada, sinó que no es produeixi l'explosió. Insistir en aquesta exigència de mesures em sembla un acte de maduresa i, per tant, encara que sigui repetitiu hem de tornar a acudir a la convocatòria de l'Obra Cultura, perquè només si ens volem fer respectar, ho serem, de respectats, i per ser-ho no n'hi ha prou de pegar un cop de puny damunt la taula un pic en la teva vida, sinó que n'has de pegar tants com sigui necessari. Tot i que alguns ho neguin, aquest és un país que fa més dos segles i mig que pateix un atac a la seva principal senya d'identitat i al seu principal tret característic i que conforma el nostre ser. I la defensa contra aquest atac continuat, també ha de ser continuada, per això cal tornar respondre afirmativament a la convidada de l'entitat presidida per Antoni Mir.
Pla de xoc