Retorn de Mapau, però ara amb vestit de campanya. No de campanya
electoral, de campanya militar.
Alguna llumenera messetària, tipus Mapau, ha trobat el
desllorigador, la clau de volta, la solució als problemes de
l'exèrcit espanyol: importar soldats de Sud-amèrica. En pla
fitxatges de futbol. Si els clubs de l'exesport rei, reconvertit en
el monarca dels espectacles, poden importar jugadors de fora, per
què no l'exèrcit? I com en el dels futbolistes, en aquest cas també
val allò dels «oriundos», és a dir que basta justificar una
repadrina de l'illa de Fuerteventura, situada al continent africà,
per aconseguir els papers per poder ser futbolista europeu, i ara
també soldat espanyol (amb el temps, es poden produir «casos Figo»,
en pla «som un professional, tenc una família per mantenir...»; hi
haurà clàusules de rescissió?). Perquè aquesta és una altra, tots
arriben amb els seus papers perfectament arregladets, sense haver
de fer coa a cap oficina d'estrangeria.
Ben mirat, això de fitxar estrangers no és cap cosa nova a l'exèrcit espanyol. Des de fa molts anys n'hi ha hagut, i no cal remuntar-se a la guàrdia mora del dictador Franco. Sense anar més lluny, fins i tot m'hi volien fer anar a mi!
De fet, no és això el que ens crida més l'atenció, sinó el reconeixement, anava a dir implícit, però també podem escriure perfectament explícit, que comporta l'operació mili-Mapau, de què corren mals temps per a la milícia espanyola.
Uns mals temps que, malgrat resultar obvis fins i tot per a aquelles persones de perspicàcia menys desenvolupada, són negats reiteradament pels representants de l'estament militar.
Ens volien fer combregar amb la roda de molí que això de fer l'exèrcit professional i d'eliminar el servei militar obligatori, es feia no perquè no els quedava més remei i perquè al ritme que anàvem, d'aquí a uns anys només hauria fet la mili en Froilán, sinó perquè total s'havia de fer i perquè és més modern i resulta més pràctic.
Ara, la quinta dels Oriundos, com ja l'ha anomenada qualcú, ens
ve a demostrar la crisi profunda en què es troba sumit l'exèrcit
espanyol.
Una crisi que ja s'havia començat a palesar en el fet que algunes
casernes han hagut de contractar guardes de seguretat privats per
fer tasques de vigilància nocturna, cosa que vendria a corroborar
que no hi ha personal suficient, o sigui, el drama que viu
l'exèrcit espanyol (n'hi ha de més maliciosos que afirmen que
aquest fet s'explica perquè la família de l'exministre de
l'Interior, Mayor Oreja, controla el 75% del volum de negoci de la
seguretat privada. Un negoci les accions del qual "tot sigui dit de
passada" van tant vent en popa, que no necessita que el govern
espanyol recomani, com va fer dijous passat a compte dels tràgics
successos ocorreguts a Alarcón (Madrid), als propietaris de xalets
que contractin serveis de seguretat d'aquest tipus.
En definitiva, que ni les enquestes que de tant en tant ens diuen que la institució militar és una de les més ben vistes i més valorades per la societat, no han pogut esborrar el desprestigi de les forces armades espanyoles, un desprestigi guanyat a pols, aconseguit cop (d'estat) a cop (d'estat) i derrota darrere derrota, i que les ha duit a no aconseguir parròquia ni pagant, i a haver de muntar un operació mapau color caqui per recórrer als fitxatges internacionals.
Ja poden anar canviant allò de «todo por la patria» pel més modern i adequat a la realitat de «todo por la pasta».