Dijous, 23. Vaig prendre aquestes notes ahir, assegut en el banc de la paciència de la zona d'urgències d'un hospital públic. No hi ha cap intenció de generalitzar, conscient que pertot hi ha de tot, bo i dolent en totes les professions. A més, una part dels professionals que ens atengueren foren eficaços i amables, però només una part. Precisament l'altra, aquella integrada per persones que senten indiferència pel dolor aliè, provocaren aquestes reflexions: alguns metges de la sanitat pública obliden, amb massa freqüència, que és el conjunt de ciutadans, sans o malalts, qui paga les seves nòmines i que abans, amb una part dels seus impostos, ha finançat la universitat on han pogut formar-se. A canvi, els ciutadans, especialment els malalts, esperen d'ells assistència mèdica eficaç i professional i, el que no és manco important, assistència humana, aquella que guareix la part més invisible de les ferides, aquella que afecta les persones més enllà del dolor físic i que sovint es conhorta amb una paraula amable, una expressió d'esperança.
Quan algú entra, per necessitat, en una clínica, penetra en un territori hostil en el qual espera trobar remei a la seva dolença, un tracte delicat, una atenció ràpida. De vegades, però, es troba amb una intensa sensació d'impotència, agreujada pel fet que els problemes de salut deixen els afectats indefensos, sense cap més opció que la resignació i el temor que una queixa no pugui esdevenir el motiu per una atenció encara més lenta. Dels doctors, no pos en dubte la seva eficàcia mèdica, que en qualsevol cas deu ser irregular i està en funció de la saviesa individual de cada un d'ells "la medicina no és, encara, una ciència exacta i sospit que l'error aguaita i s'acarnissa més amb els orgullosos que amb els humils, aquells que accepten les seves limitacions" però l'assistència humana, la seva humanitat envers aquells que pateixen, té les mancances pròpies d'aquells l'objectiu dels quals ha estat endurir-se davant el patiment, oblidant que cada malalt és, sobretot, una persona amb sentiments.
Diumenge, 26." Mentre quasi tothom especula sobre els afers sentimentals dels prínceps europeus i la idoneïtat de les seves amistançades, tot plegat palla d'ordi i carn de model, són pocs els qui es qüestionen la vigència d'una institució, la monarquia, que ha esdevingut anacrònica, de formes i contingut, fonamenta la seva supervivència al marge de les normes democràtiques per les quals es regeixen els súbdits dels seus estats i, a sobre, es basa en un fet humanament injust. Crec que no és una institució democràtica perquè cap dels seus membres ocupa el seu càrrec per una decisió expressa dels ciutadans. No hi ha eleccions per elegir-los i només l'atzar ens pot afavorir alliberant-nos d'un mal rei. Tots els mèrits dels membres d'una dinastia són per naixença i no estan sotmesos a la voluntat popular. Els seus privilegis, terrenals i en algun cas espirituals, són congènits i es transmeten per herència de sang, seguint unes lleis successòries restrictives que sovint menystenen les dones i sempre, per descomptat, la resta d'humans mortals. Pens que és, en la seva essència, injusta perquè estableix diferències entre les persones en funció del seu naixement. A cap nadó, res no li és, per llei, prohibit en funció de la seva condició social. Així, qualsevol persona pot esdevenir, en principi, primer ministre, president de govern o, fins i tot, president d'un estat, quan es tracta d'una república. En tots els casos, l'exercici de les responsabilitats es limita a períodes legalment establerts, en bona mesura subjectes a l'eficàcia i justícia de la seva gestió. Un rei, però, només ho pot ser per herència i no està, en cap cas, en funció de la seva capacitat humana o intel·lectual, ni depèn de les seves aptituds o actituds, ni del seu esforç o voluntat. Si a això afegim el fet que té caràcter vitalici, fins a la mort o a l'abdicació, em sembla injust i discriminatori envers la resta de ciutadans, que tenen un zero per cent de possibilitats de regnar. No és cert, per tant, que en una monarquia totes les persones siguin iguals, perquè ningú, excepte un fill de rei, o el parent més proper en cas d'eixorcs, mai no serà rei.
Dilluns, 27." Si el nacionalisme és, segons el Papa, un pecat contra Déu, serà necessari revisar les creences de Déu sobre qüestions polítiques i, sobretot, la transmissió que d'elles en fa el seu portaveu a la terra, el Papa de Roma.