Ja fa mesos que vivim un procés de recuperació de l'Espanya eterna, procés consistent en, per un costat, una involució autonòmica que impedeixi el desenvolupament i minvi la potència dels nacionalistes anomenats a Madrid perifèrics i, per un altre costat, consistent en la recuperació d'un desacomplexat nacionalista espanyol excloent i incloent. Els darrers temps tenim suficients exemples d'això. La Llei d'Ordenació Universitària que, a més de resoldre de manera absolutament deficient, injusta i desigualitària el tema de la selectivitat i l'accés a l'ensenyament superior, crea un sistema d'habilitació estatal que no fa més que voler acabar amb uns professors arrelats al país fent dependre la provisió de places d'un comitè madrileny. Una altra mostra de pes és el nomenament dels magistrats del Tribunal Constitucional i les desgraciades declaracions del seu nou President, on ja ens assenyala quina posició d'equidistància guardarà en els conflictes entre estat i autonomies, no havia de mantenir una posició de neutralitat? De fet d'exemples en podríem continuar posant a balquena, el que m'interessa però, és com és possible fer sinònim el patriotisme constitucional i l'Espanya eterna. Perquè amb unes mínimes nocions històriques en tenim prou per saber quin ha estat el projecte nacional espanyol d'ençà els Decrets de Nova Planta, el franquisme és la caricatura d'aquest projecte, és la uniformització de les Espanyes al voltant de la identitat castellana, això és l'Espanya eterna: l'odi a la plurinacionalitat, la voluntat política d'homogeneïtzació, la repressió de la diferència. I què és el patriotisme constitucional? Doncs encara està per definir, tot i això en podem intuir algunes característiques. I una primera característica que simplement acabarà de madurar però que ja fa estona que va fent camí, és convertir una determinada lectura de la constitució en dogma immutable, fent una reixa entre els que l'accepten i els que no. I això és precisament la tergiversació i el pitjor homenatge que es pot fer a la Constitució. La Carta Magna de 1978 si alguna cosa vol és trencar amb la fractura que vivia Espanya tant en allò referent al comunisme i al feixisme, com en allò referent a la qüestió nacional; el que vol és dibuixar un àmbit de convivència on tothom hi càpiga, on sigui defensable qualsevol opció ideològica dins el sistema, no vol repetir esquemes anteriors en què quan arribaven uns feien la seva constitució i quan guanyaven els altres feien la seva, es tracta que n'hi hagi una per a tots i, per tant, ampla i flexible, oberta, cosa que aconseguiria estabilitzar la democràcia i dotar-la de seguretat. El PP amb la seva estratègia el que pretén és fer-se seva la constitució "i recordem que al principi la rebutjava" i excloure'n els nacionalistes minoritzats, vol transformar les regles del joc, fa grans elogis de la transició i practica la filosofia contrària. I no només va contra l'essència que va fer possible la Constitució, sinó que a més la seva interpretació d'aquesta llei de lleis ni és l'única possible, ni és la més conforme amb els seus principis, ni és de la seva totalitat. Perquè aquests dies amb la polèmica generada pel doblatge del cinema al català, alguns han recodat amb encert que l'article 3.3 de la Constitució obliga a l'estat a actuar en defensa de la llengua catalana i, en conseqüència, Constitució en mà haurien d'haver estat Aznar i companyia els que quadrassin la productora americana. És a dir, ja sabem que el paper ho aguanta tot, i sabem que la brunete mediàtica és capaç de mentir sense que li tremoli el pols; tanmateix, per als nacionalistes sense estat, la Constitució va ser una passa endavant, tan tímida i poc ambiciosa com es vulgui, però endavant, i per això mateix no hauríem de permetre que se l'apropiassin i la retallassin els que no han estat capaços d'acceptar que Espanya és una realitat diferent de la del tio Paco.
L'Espanya eterna