Està bé que, de tant en tant, algú que signa com historiador la col·laboració setmanal a aquest diari, escrigui un article sobre història. No s'espanti el lector que no parlaré de cap investigació en curs, ni faig comptes escriure un text ple d'erudició. De fet, un historiador, al meu entendre, no és bo sols pels llibres que escriu, ni per les hores que passa als arxius, ni per l'expedient acadèmic que exhibeix, i tampoc no és garantia de bon professional el fet d'impartir docència a les aules de la universitat (ai la universitat!). On arribarem? Què és el que qualifica un historiador? Doncs una postura intel·lectual que no li és exclusiva, sinó que comparteix amb molta altra gent i que consisteix en la seva capacitat d'entendre i estar en el món. La reflexió no és meva, sinó que l'he sentida a dir "ara mateix no sabria dir a qui" i m'ha plagut de repetir-la. I si m'ha agradat i la torn a escriure, és perquè voler entendre el món "el món petit d'aquí o el món gran de més enllà" implica un esforç d'instrucció personal al qual el relat històric hi contribueix de forma especial. Tota la narració popular que ha anat atresorant la humanitat es proposa que el relator, el savi, vagi ensenyant als seus congèneres com és el món. Així doncs, el narrador "i l'historiador n'és un d'aquests narradors" ha de saber conèixer el món i ha de saber estar-hi. Saber estar-hi vol dir adquirir compromisos i explicitar-los, compromisos d'acord amb els valors ètics del moment. Ho dic perquè els discursos històrics poden ser contaminants quan adopten la forma de sermons. La «Academia de la Historia», una institució set-centista, contamina, i no ho dic perquè sigui set-centista sinó pel deute que va contreure ja fa temps amb els seus fundadors i patrocinadors.
L'any passat la centenària institució organitzà un cicle de conferències sobre el vint-i-cinquè aniversari de la Transició espanyola. Trampa: la Transició espanyola començà el 1978 i no el 1975; així, doncs serà el 2003 quan complirà 25 anys. El que recordaven "i no ho explicitaven" era el primer quart de segle sense en Franco. Una altra trampa: els conferenciants en asseure's a la taula per pronunciar la seva lliçó, tenien just al darrere un magnífic quadre de Felip V i aquesta era la foto que l'endemà publicaven els diaris. Bé, doncs ara tornen a fer trampa quan comencen a publicitar autors i llibres segons els quals Felip V no va ser tan centralitzador com deim els catalans, i no sols això, sinó que fou el rei qui impulsà el creixement econòmic del segle XVIII.
Aquests dies, historiadors reunits a Barcelona en homenatge a Ernest Lluch, bon coneixedor del set-cents català i valencià, han contestat dient que l'origen de la Catalunya contemporània s'ha d'anar a cercar en la seva gent i no en l'acció de la monarquia.
Com que jo em consider coneixedor del XVIII mallorquí, he de dir que el nostre creixement (demografia, exportació i diversificació agrícola, protoindustrialització) es va donar perquè Mallorca socialment es tensà, perquè molts de mallorquins contribuïren amb molt de treball al creixement generalitzat de l'illa. No és, ni molts menys, aquesta la forma en la qual a mi m'hauria agradat créixer, una forma crispada i injusta, però és la que fou. Per avui vull un altre creixement, vull un discurs honest des de totes les parts on els protagonismes siguin compartits puix és així com es funciona bé sobretot en tractar-se de fenòmens socials. A la Mallorca d'ara hi ha gent de pes que es creu que és únicament el seu impuls el que genera confort, però no tenen «Academia» per defensar-se i autohonorar-se, i han de tenir esment que la seva estufera sols els serveixi per posar de cada cop més i més distància entre ells i els que treballen i pensen alhora.