El trenta-u de desembre i l'u de gener el cel era cobert de niguls d'una tristesa infinita, tot un mal averany. Ni Pujol, que té una habilitat portentosa per vendre duros a quatre pessetes, ha pogut dir aquests dies quatre paraules d'esperança. Certament, el món occidental es troba desorientat, encara que ningú no ho digui en veu alta. Ens calen filòsofs amb capacitat de conferir transcendentalisme a la vida quotidiana i granar la banalitat que escampa el bombardeig informatiu. Per afegitó, l'any que se'n va ens deixa un regueró de morts en guerra que no ens han aclarit res. Fet i fet, els morts mai no aclareixen res, de manera que Bin Laden continua a qualque lloc del món conreant la seva afició pels vídeos d'aficionat, i Bush consulta amb el seu ca l'estratègia a seguir en el conflicte entre l'Índia i Pakistan. Cal suposar que mentre s'ho pensa ordenarà bombardejar qualque objectiu selectiu. Un proverbi xinès, o si més no atribuït als xinesos, diu que l'Estat que aconsegueix cinc victòries es troba a les portes de la ruïna. Si l'imperi econòmic de la borsa de Nova York no s'esfondra, és perquè el totpoderós exèrcit ianqui no n'aconsegueix cap, de victòria. Repassem les seves actuacions darreres més assenyalades: Bahía de los Cochinos, Vietnam, Golf Pèrsic i ara Afganistan. Quan no ha patit una derrota evident, com a Cuba i a Vietnam, ha aconseguit èxits més aparents que reals. Heus ací relacionades, per tant, un caramull de decepcions sense remei, perquè, centrant-nos a l'Afganistan, si es tractava de fer tants de clots de figuera com fessin falta per a trobar Bin Laden, hem d'admetre que el pla sols s'ha complert a mitges. Els clots s'han fet, però Bin Laden no ha aparegut. El cerquen per Kabul, i potser a hores d'ara ven banderilles, torito bravo i bull fight programa, a qualsevol de les tendes hindús que hi ha a les Rambles de Barcelona. Ho dic a tall d'exemple, és clar. Aznar i Garzón s'han proposat demostrar que el centre d'operacions de la conspiració dels taliban contra el món civilitzat (el nostre) ha estat Espanya, sense reparar que juguen amb foc. Quan Bush tengui la sospita que Bin Laden pot fer-se passar per un venedor d'ametles garapinyades, correm el risc d'entrar en la fase de guerra total. Farà detenir els gelaters, els firaires i qui sé jo. No és estrany que el cel, que ho sap tot, hagi estat ennuvolat en uns dies tan especials com són el darrer d'un any i el primer del següent. Els ciutadans d'aquí que tenen un dit de seny, comparteixen el pessimisme celestial. Si per a veure-ho negre no en tenguéssim prou amb la presència sublimada de Bush que ho emplena tot, les darreres aventures europees no ens mereixen gens ni mica de crèdit. L'euro ha entrat en vigor coincidint amb dos dies ennuvolats, i Aznar ha pres possessió de la presidència de la Unió Europea. Hi ha, per tant, motiu sobrat per a desconfiar del projecte comú. Vull dir que no és exactament igual una Europa que s'uneix sota els auspicis de Bertrand Russell, que si comença a fer camí liderada per un fill de Quintanilla de Onésimo com és Aznar. Amb l'euro al carrer, ens diuen, als d'aquí, que som més europeus. No ho crec. Els diners mai no han donat identitat. En canvi, a partir del primer de gener, els europeus són més aznaristes, la qual cosa no deixa d'ésser inquietant. Per un i altre motiu mai no podem començar l'any amb optimisme. El matí de dia u vaig acudir a un caixer automàtic. Vaig demanar-li vuit mil pessetes i em va donar cinquanta euros. Va ésser com ploure sobre mullat. Una moneda amb tres zeros, com era la lira italiana, convida a l'optimisme. Si té decimals, com l'euro, a la depressió. Em reafirm en tot el que dic. El 2002, per bé que sigui cap-i-cua i Bush acabi de plantar la seva bandereta sobre les runes de Kabul, serà un any marcat pel pessimisme col·lectiu. Aznar i Piqué en seran l'excepció perquè tenen un projecte per a Europa. Per això mateix, entre els europeus no n'hi haurà, d'excepcions.
El pessimisme