Cada nova normativa que ha intentat frenar el creixement urbanístic de les Balears ha donat peu al naixement de vocacions que fins ara romanien en la foscor més inaccessible. Per exemple, les restriccions per fer habitatges al sòl rústic va provocar que les peticions per a construccions agrícoles augmentassin exponencialment, és a dir, les vocacions pageses que fins aquell moment semblaven haver passat a millor vida de sobte prengueren una embranzida considerable. Idò, ara la nova vocació dels que es dediquen al negoci immobiliari són els despatxos, mai s'havia sentit tanta necessitat de construir pisos i pisos per a despatxos. L'explicació és simple, la darrera norma territorial cautelar del Consell de Mallorca restringeix els plurifamiliars però no els despatxos; en altres paraules, on abans es podia fer un local comercial i quatre pisos per a habitatges, ara la teoria és que puc fer un local i un habitatge, la pràctica però és que se fa un local, un habitatge i tres despatxos. Ràpidament el sector ha sabut trobar la porta de darrere. Deixant de banda, la paradoxa que suposa que l'únic consell que hagi volgut racionalitzar la pressió encimentadora amb una moratòria de plurifamiliars sigui el que governen els acusats d'especuladors i altres demagògies vàries, no deixa de cridar l'atenció com és de fàcil pervertir les normes jurídiques. I això no ajuda precisament un dels valors que més trontollen al nostre país, des de fa uns anys, com és la seguretat jurídica. Dictam moltes lleis i decrets i tanmateix, els promotors sempre troben la via per aconseguir edificiar. La realitat reclama de les administracions dues coses essencials per aconseguir d'una vegada per totes redreçar el nostre consum de paisatge natural. Per una banda, reclama un ordenament jurídic més clar, un ordenament que no deixi marge a interpretacions esbiaixades i contràries a la filosofia que impregna la mesura, en aquest sentit hem de rebre amb satistacció la iniciativa de la Conselleria d'Agricultura de regular les edificacions agrícoles en rústica i les unitats mínimes de conreu, hi havia en la matèria una llacuna impresentable. Per una altra banda, la realitat reclama més compliment de la legalitat, tot el sistema pateix el càncer de la indisciplina, per molt clara que sigui la norma si els que la incompleixen no reben el càstig que es mereixen, l'esbucament, resulta una presa de pèl continuar fent divagacions normatives. Que l'eina que empeny la majoria de propietaris a respectar les limitacions legals sigui la no obtenció de la cèdula d'habitabilitat i, en conseqüència, no poder tenir corrent elèctric, és la mostra per antonomàsia en quin món vivim. Les propostes que aposten per treure la competència de la disciplina urbanística als ajuntaments són en aquest sentit encertades, és ben hora, que aquesta qüestió es converteixi en la política balear en una qüestió d'estat, on el consens polític presideixi la resolució de l'avui incontrolada il·legalitat. Tot i que sigui el contrari del que es predica, el territori de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera ha de menester més lleis i més personal públic per fer"les complir. No pot ser per exemple que la construcció de piscines no tengui una bona norma que estableixi les limitacions pertinents. I tampoc pot ser que la normativa que s'aprovi sigui absolutament irreal i visqui al món de la pura teoria sense cap connexió amb la pràctica; que a sòl rústic els usos turístics estiguin restringits als hotels rurals i als agroturismes és una insensatesa, al sòl rústic el que hauríem de voler és que no hi hagi noves construccions, l'ús de les edificacions existents hauria de ser flexible. Amb una normativa més clara, més realista i més defensada pels poders públics potser superaríem el divorci existent entre els plantejaments proteccionistes i la realitat que s'escapoleix sigui fent despatxos o qualsevol altra fórmula imaginativa.
Despatxos