En el centenari de la seva mort, s'està escrivint molt sobre l'obra i, sobretot, sobre la figura de mossèn Cinto Verdaguer. Tot fa pensar que l'atenció que se li està donant obeeix més aviat a causes extralingüístiques "malgrat ser el major normalitzador (per dir"ho amb aquesta expressió) del català de la Renaixença, tot aprofitant el doll viu de la llengua de la pagesia vigatana però aportant també alguna cosa més, un bon sentit propi innegable i impagable" o extraliteràries "malgrat ser sense cap dubte el major escriptor català del segle XIX (de fet, Isidor Cònsul, que acaba d'oferir"nos una ben sospesada antologia, molt pedagògica, de la poesia i de la prosa del poeta, a la col·lecció Les Eines de Proa, amb el títol d'Els bordons de l'arpa, ha gosat qualificar"lo com el poeta català més important de la literatura catalana contemporània).
Però "cal insistir"hi" possiblement no és ni la poesia ni la prosa verdaguerianes "tan encomiada aquesta darrera per Josep Pla" allò que està atraient de bon de veres l'atenció de crítics i comentaristes a hores d'ara. S'ha subratllat l'extraordinària notorietat que els darrers anys "els anys del drama i de l'escàndol de la suspensió a divinis del sacerdot, i de la publicació, a la premsa més «progressista», dels seus articles després apareguts en forma de llibre, amb el títol d'En defensa pròpia" va atènyer el sacerdot"poeta exorcista i carregat de deutes. Tanmateix, seria del tot absurd pensar que aquesta popularitat afectava d'igual manera la seva obra literària, per prestigi que pogués tenir L'Atlàntida en certs ambients.
Com, per altra banda, resulta bastant «normal» entre nosaltres, l'àpex de la seva popularitat "i ara podem parlar de popularitat en el sentit més fort de la paraula, vull dir a nivell de masses o d'un molt ample espectre de la població (amb predomini d'aquella majoria més desfavorida econòmicament i socialment)" s'assoleix justament en el moment de la seva mort i del seu multitudinari enterrament a Barcelona, tot un testimoni emocional de la repetidament esmentada popularitat.
Isidor Cònsul ens recorda, en una nota a peu de pàgina, que Gaziel en va escriure memorablement, d'aquest enterrament tan i tan sonat "fins al punt que, d'alguna manera, pot dir"se que encara no ha acabat, per paradoxal i fort que això soni!", al capítol VIII de Tots els camins duen a Roma. En aquest text hi podem trobar una confirmació del que sembla la tesi més plausible: «la poesia de Jacint Verdaguer degué entrar en un escàs deu o quinze per cent dins aquell fabulós comiat que li tributà tot Catalunya; i, en canvi, l'home combatut pels grans d'aquest món hi entrava, em penso, en més d'un vuitanta"cinc o un noranta per cent».
Tenc la impressió que aquella pugna tan esqueixada i arriscada que, després de servir"los tants d'anys, va mantenir amb l'Establishment burgès i eclesial de la seva època "«Vull ser aucell de bosc i no de gàbia» va confessar i proclamar en un poema de 1896", va esser el que va determinar la seva anomenada i el seu impacte a un nivell desconegut fins aleshores i, en bona mesura, és el que està contribuint més a la revisió actual del seu cas, per molt que la tasca que es planteja no pugui, de cap de les maneres, reduir"se a l'espai temporal de la commemoració del centenari de la seva mort.