Remenant piles de llibres he recuperat un exemplar de «El amigo de el forastero». És el corresponent a la setmana que va del 13 al 19 de juliol de 1933. El primer número de l'opuscle -únicament té quatre fulls-, s'havia publicat el mes de maig i el darrer sortiria el febrer de l'any següent. Era de format reduït, i com que estava escrit en quatre idiomes -castellà, anglès, francès i alemany-, els redactors tenien la feina fàcil. Vull dir que en haver donat el bon dia ja tenien escrita la primera pàgina. I si la lletra a més a més era grossa, ja em direu! La redacció tenia la seu a l'Hotel Perú, a la Plaça de Palou i Coll. A l'Hotel Perú, temps enrere, havien aparegut fantasmes. Inesperadament els llits s'engronsaven, les cadires canviaven de lloc. No record com va acabar la història, però sé que la policia no va arribar a cap conclusió. Bé, del número de «El amigo del forastero» que tenc entre les mans, crida l'atenció la proposta de la portada perquè es troba en sintonia amb allò que ens exigeix el senyor Escarrer als nadius d'aquesta terra. Ja ho sabeu, un somriure admetent com els esclaus dels camps de cotó de les pel·lícules americanes amb negres i bwuana. «El amigo...» convoca un concurs per a designar la senyoreta mallorquina més guapa i el senyor, també mallorquí, més simpàtic. L'elegit i l'elegida tendran el premi d'una fotografia compartida amb l'estrangera més guapa i l'estranger més simpàtic. Una fotografia que serà portada de la revista i que els lectors consideraran «como un símbolo y una apoteosis». Símbol, potser. Vull dir que a força de donar-li voltes a la imaginació, qualque simbologia hi trobaríem a la foto. Tanmateix, em reconec incapaç de saber on rau l'apoteosi. En la rialla explosiva dels homes? No ho sé. És clar que aleshores governava la CEDA, i la gent de dreta, basta veure-la ara, quan té les claus del rebost considera que viu en el millor dels cels. És això l'apoteosi? La felicitat infinita? N'hi havia que ho eren, feliços, aquells temps. A la segona pàgina de «El amigo...», Trocadero anuncia balls matinals, d'onze a dues. Aperitif Dansant, en diuen. Els assidus a aquestes reunions solien ésser industrials, militars d'alta graduació i nobles desenfeinats que feien tertúlia amb les senyoretes casadores, sempre que fossin de bona casa. Els estrangers i estrangeres posaven la nota exòtica, però eren minoria. Un diplomàtic, un pintor, una escriptora... Una societat que es pot permetre el luxe de ballar a les millors hores del matí, no sé si és una societat feliç, però és ben segur que es tracta d'una societat desenfeinada. Sobretot si al descans obligat del dinar i la migdiada, el succeeixen el Coktail Dansant, de sis a vuit de l'horabaixa, i el Dancing, de deu de la nit a quatre de la matinada. Aquella dreta de la República, tan beata de portes cap al carrer, era balladora de mena. Tant i tant ho era, de balladora, que dos anys després feia ballar el poble a punta de pistola. En fi, pas pàgina. I ja som a la tercera, la de la publicitat dels hotels. Els més cars de Mallorca eren el Formentor i el Mediterráneo. Ambdós cobraven seixanta pessetes per dia, una tarifa altíssima. Curiosament, el Grand Hotel sols en cobrava quaranta-cinc. Una quantitat fins i tot inferior a la del Victòria, que en cobrava cinquanta. Un hotel força atraient i ben situat, com era l'Alhambra, demanava trenta pessetes. I un clàssic, el Tèrminus, deu. De tota manera, els viatjants, banderillers, titellaires i artistes de mig pèl, per set pessetes trobaven llit i taula parada a l'Hotel Replà, c/Rincón, 11 (actual c/ Forn des Racó) o a la Pensió Menorquina, c/ Santacilia, 11 (Can Santacília). A la quarta pàgina, que és la darrera, figura un plànol de Palma amb adreces d'interès cultural o, senzillament, d'interès. Maison Lina, per exemple, una casa de barrets coneguda popularment per Ca n'Elena, a dues passes de la Plaça Major. També surt anunciada, de manera destacada i per partida doble, la bugaderia Ideal, situada a Santa Catalina. I els anuncis em remeten a una altra història, a uns altres records. Tenc entès que la bugaderia pertanyia a un matrimoni jueu de nacionalitat alemanya. En temps de la nostra postguerra, quan membres de les SS vigilaven discretament els moviments dels seus compatriotes a l'illa, aquests jueus se suïcidaren. Obriren la clau del gas. El negoci que ells havien aixecat va continuar actiu, ara sota propietat mallorquina. El pas del temps ens deixa, indefectiblement, cadàvers. He agafat «El amigo del forastero» i l'he posat entre dos llibres. Passaran anys abans que algú el torni a trobar.
Llorenç Capellà, escriptor