Vull felicitar Pere Nadal. Diumenge vespre, quan tancàrem la Redacció, teníem molt poques esperances que pogués ser viu. Imaginàvem el seu cos inert dins l'aigua, atrapat dins les parets anegades d'una cova. De fet, els submarinistes del GEAS ja havien donat per conclosa la seva inspecció, perquè havia enfosquit i no podien continuar la seva tasca. Semblava que sobre en Pere havia caigut el mateix teló irremeiable que al seu company d'expedició, Marco Antonio Moreno.
Però l'endemà tot canvià, afortunadament. En Pere era viu, l'havien trobat sa i estalvi. El goig de la notícia, els grans titulars, els qualificatius, la proesa, apartaren qualsevol matís del fet. Però ahir me telefonà un amic, professional del submarinisme, amb l'esperit crític. Me va fer veure que la cavitat en la qual va ser trobat en Pere estava, segons digueren, a 250 metres d'on va ser localitzat el cadàver de Marco Antonio. «¿No te sembla estrany que els equips de socors no revisassin les cavitats més pròximes?».
-No en tinc ni idea. No sé com va, això -vaig respondre.
-El fet és que no ho feren, perquè si no, l'haurien trobat.
-És innegable. Però tampoc no ho sabien, que hi era.
-¿T'imagines, idò, si la cavitat hagués estat encara més petita, o hagués estat d'hivern?
-En absolut.
Les crítiques són inherents a qualsevol acció humana que tingui ressò, i resulta arriscat jutjar allò que no es coneix sense tèmer caure en la imprudència. El que és important és que Pere aconseguí sobreviure, que l'alegria va ser més gran quan més se'l donava per perdut, i que els equips de rescat varen ser qui el salvaren, sens dubte.