El diumenge 21 de novembre divuit països creditors de l'Iraq varen acordar a París cancel·lar un 80% del seu deute de forma gradual. Així, de manera immediata, es cancel·larà el 30% del deute, condicionant el restant 50% a què el país es comprometi a aplicar un rigorós pla d'ajustament econòmic 'negociat' (per no dir imposat) pel Fons Monetari Internacional. El 20% restant es cobrarà en 23 anys. Segons aquest acord, l'Estat espanyol, hauria d'arribar a cancel·lar quelcom més de 370 milions d'euros del deute iraquià (segons dades del govern espanyol).
Aquest acord singular, per no dir únic, ja que es tracta d'una negociació amb un govern transitori imposat per una força occidental ocupant, ho és més si veiem la dificultat amb què s'arriba a cancel·lar el deute de qualsevol altre país de la perifèria. Sense anar més lluny, el passat octubre a Etiòpia, que és un dels deu països més empobrits del planeta, tan sols se li va cancel·lar el 40% del seu deute; això sí, després de més de cinc anys de durs ajustaments econòmics. Per això, la pregunta es fa necessària: ¿per què es cancel·la de manera preferent el deute de l'Iraq? El petroli i els futurs negocis ens donen la resposta. L'eix de la 'vella' Europa, encapçalada per França, Alemanya i Rússia, finalment ha acceptat, gairebé en la seva totalitat, l'oferta de reestructuració del deute iraquià proposada pels Estats Units. A canvi, els EUA es comprometen a permetre que empreses d'aquests països puguin accedir a contractes de reconstrucció i d'explotació del petroli iraquià, com venien exigint París, Berlín i Moscou. Si tenim en compte que el deute iraquià fou contret per un règim despòtic en contra dels interessos del seu estat, amb la intenció d'enfortir el seu règim i sotmetre el seu poble, aquest hauria de ser anul·lat al 100%, per tractar-se d'un deute il·legítim. De la mateixa manera que s'hauria de fer amb altres deutes odiosos en molts altres països del Sud com és el cas d'Argentina, Xile, Congo,... Anul·lada significa cancel·lada sense condicions. Per això, al poble iraquià més que sotmetre'l a durs plans econòmics de l'FMI, se l'hauria de restituir per les arbitrarietats de l'anterior dictadura i la destrucció i pillatge dels actuals ocupants.
Daniel Gómez-Olivé i Casas. Terrassa.