L'escola pot ser una eina d'integració i arrelament a la terra. I de fet ho és. Tal vegada no amb la intensitat que alguns voldríem, però Déu n'hi do! Aquesta tasca no s'aconsegueix només amb els continguts de Ciències Socials i Llengua Catalana, sinó que totes les àrees i àdhuc el mateix entorn escolar ho poden afavorir.
Jo, malgrat ser professor de matemàtiques, una assignatura considerada assèptica en aquest sentit per molta gent, sempre procur aportar-hi el meu granet d'arena. M'hi mir molt a l'hora de seleccionar els exercicis que posaré als alumnes i de triar els exemples que faré servir com a suport de les explicacions. En el desenvolupament d'aquesta tasca, de tant en tant, em trob amb eixides que em sorprenen, que em colpeixen intel·lectualment, que em provoquen una sacsejada a la matèria grisa. Aquesta setmana me n'ha passada una d'aquestes. Era la meva segona classe del curs a un grup d'ESO. L'objectiu era introduir-los el concepte de fracció, el que faig habitualment amb el clàssic exemple d'una coca que dividim en trossos iguals, ens en menjam uns quants i en deixam uns altres. Fidel al meu compromís amb el país vaig triar per il·lustrar l'explicació una coca de pebres torrats ben mallorquina. Altres vegades havia utilitzat un gató.
A penes la vaig haver anomenada va alçar el braç un alumne i em va demanar «Y que és esto de una coca amb pebres torrats?». Tot seguit tres o quatre alumnes més, tots ells castellanoparlants també varen manifestar el seu desconeixement sobre la coca de pebres torrats. Ho vaig haver d'explicar i un d'ells em va dir «Que asco! Esto debe ser asqueroso».
És sorprenent, vaig pensar, el nul interès, i fins i tot el rebuig, per conèixer la cultura, ni que sigui la gastronòmica, del país que els acull que mostren algunes persones. Alumnes que fa un bon grapat que viuen a Mallorca o que fins i tot ja han nascut aquí ignoren la nostra gastronomia més elemental i rebutgen parlar la nostra llengua. Viuen desarrelats, descontextualitzats. Físicament estan aquí, però culturalment i metalment són molt més cap a Ponent.
I no se n'adonen del ridícul que fan o poden arribar a fer en segons quines situacions degut a aquesta manca de coneixement de l'entorn on viuen. No fa gaire un amic meu em va contar que una al·lota va ser convidada a l'aniversari d'una filla d'un amic seu. La festa se celebrava a una caseta de foravila. Ella, una urbanita de pro, es va dedicar a voltar per la finca amb un parell més de persones, a les quals tot el temps els hi plantejava preguntes sobre el que veia, algunes d'allò més increïbles. La gota que va fer vessar el tassó va ser quan varen trobar un niu i, assenyalant-lo va demanar: «I això que són ous de codorniu?», a la qual cosa qualcú li va contestar: «No, són de Freixenet!». Tothom va esclafir de riure.