John Lennon. Amb motiu dels vint-i-cinc anys que han passat des que un pertorbat el va matar, les ràdios i televisions han tornat a posar Imagine a les seves programacions. Com la majoria de les composicions dels Beatles, és una bella cançó. L'han adoptada com a himne les sensibilitats que es mouen entre el pacifisme, l'ecologisme, la meditació transcendental i la vocació de viatjar sense treure bitllet. La cançó s'aguanta bé tota soleta, però aquest món dels alternatius ajuda a mantenir-la vigent. I l'apadrinament dels moviments socials o polítics obsolets no sol arrossegar les cançons a la decadència i l'oblit a què estan inexorablement sentenciats. La Internaciona, l'Himne de Riego o eCara al so són himnes que s'han mantingut més vius que els corrents polítics que elsadoptaren. I tanta és la capacitat de la gent de retenir la forma oblidant el contingut que l'Himne de Riego va ser (i encara deu ser) la música que ha acompanyat sempre (franquisme inclòs) el ball dels «cavallets» de Felanitx, quan, òbviament, no sap gaire gent què varen ser les Corts de Cadis.
El Parlament Europeu. A Brussel·les hi ha la seu del Parlament Europeu i és interessant veure què hi fan i on voten aquells que decideixen bona part de la legislació que ens afecta. Bernat Joan, d'Aliança Lliure Europea, i Teresa Riera, del Grup Socialista, són amics meus i em mostraren la vida que fan dins els edificis del Parlament. Hi ha dos temes que preocupen: els euros que han d'anar als països pobres, però, sobretot, els que pot perdre Espanya, i les llengües, que són una complicació. Un grup d'adolescents mallorquins de les Joventuts Socialistes preguntaren si no s'intentaria introduir l'esperanto com a solució, i Teresa Riera els va explicar que això no era possible perquè Europa és, a més d'altres coses, un sistema de valors on el respecte i el foment de la diversitat n'és un dels principals. Crec que els joves ho entengueren i els agradà, per bé que, encara que tots sabien el mallorquí, continuaren parlant en castellà entre ells.
Espanya vista des de Brussel·les. «En circunstancias así, yo me planto y exijo un intérprete... A los catalanes no les puedo ver, que les den por el culo... i que hablen español de una vez, que son españoles aunque no quieran... hay que obligarles a hablar español y si no...». Aquesta és la perorata que dimecres passat deixava anar un empresari al seu acompanyant mentre pujàvem les escales metàl·liques de l'aeroport de Brussel·les. Exercitava la seva llibertat d'expressió, accentuada, supòs, des de la certesa que no l'entenia ningú, però no feia cara de saber moderar gaire les seves expressions en presència dels constrenyiments que imposa la urbanitat. I no es pot dir que un espanyol que va a Brussel·les a fer negocis sigui un terròs indocumentat, de manera que és amb aquesta classe il·lustrada que ens les havem. L'estratègia per superar aquestes posicions ha estat fer pedagogia: tant Pujol com Maragall han tengut la mateixa pensada i han provat d'amansir la fera amb bones paraules. Miquel Roca fins i tot es va creure que podia convèncer els espanyols sensats que votassin un català. I els resultats foren galdosos i il·lustratius: fracàs total a Espanya i més vots que mai a Catalunya (cosa que mostra que als espanyols de Catalunya sí que els agraden les maneres educades del regionalisme, ves quina curiositat). La pedagogia que és necessària és la que hauríem d'aplicar a la nostra gent: hauríem d'arribar a entendre que Antonio Alemany i Pedro J. Ramírez, quan escriuen, són extremadament moderats i subtils comparats amb els espanyols corrents, que destil·len encara molta més mala bava si es pensen que no els escolta cap català. Els taxistes de Madrid també en fan de pedagogia, i aquesta sí que és entenedora: fan sortir del cotxe els passatgers que, incauts, parlen en català pel mòbil. Ens queden moltes coses per aprendre, i no per ensenyar. Mira que ho arribam a ser d'infeliços!