La «sostenibilitat» no és un concepte políticament «neutre» -l'esgrimeixen només uns partits determinats-, i deu ser tan ben acollit pels seus partidaris com rebutjat pels detractors, tot i que des d'aquest tros de paper trobam positiva, a priori, qualsevol cosa «sostenible»; encara que sigui només perquè el contrari -l'in-sostenible- no s'aguanta de cap manera. Amb la «desestacionalització» hi trobam un consens enorme -en parlen tots els partits, s'hi sumen empresaris i sindicats més de dos eminents professors universitaris-: sabem, per uns i per altres, que és desitjable -tan desitjable com de vegades impronunciable pels no avesats- i que hi hem de tendir. Se'ns entravessen els mètodes, i l'objecte: perquè en l'anàlisi de l'objecte sí que hi podem trobar desavinences -què és el que hem de desestacionalitzar? El turisme de masses? El turisme, en general? Els camps de golf? L'economia? Tot això? Res d'això?
En les antípodes d'un i l'altre, la balearització: la cosa ha esdevingut pejorativa, quan, pensant-ho bé, no hi havia el per què... Convertir alguna cosa en «balear» -la paraula deu voler dir això, en sentit estricte- no té perquè ser dolent; sí ho és aplicar un model determinat que s'ha demostrat en molts d'aspectes -i ja hi som!- insostenible. I tot i que encara alguns la practiquen -d'amagatotis, dolcet-dolcet, qui marge toma asfalt empeny-, ningú se n'erigirà en defensor, tret de petit-comitè i quatre copes. Ens passa amb el «medi ambient»: defensa a ultrança, dreta i esquerra, ningú gosarà posar-li la mà al damunt. I ens passa amb el «consens»: tothom el cerca, encara que l'objectiu inconfessat no sol ser consensuar res amb l'altre, sinó consensuar l'altre. És a dir, dur-lo a terreny propi, segrestar-ne la voluntat. Fer-lo combregar amb rodes de molí. Haurien de dir, tal volta: ara que ja hem «consensuat» l'oposició, podem tirar endavant tal o qual cosa. La qüestió és, però, que tots aquests conceptes tenen vida, com la realitat mateixa, encara que la vida dels conceptes sovint fa camins diferents de la realitat. Tornam al diàleg i al pacte, per exemple: els gestos polítics poden no tenir una correspondència amb el contingut de les converses. I, en canvi, tots deveu tenir en ment un polític «dialogant». Quina feinada, l'equip d'imatge i comunicació!
La veritat, però, és que donar-li voltes a tot això d'aquí dalt serveix de ben poc: al cap i a la fi, estam fets de paraules, i tot el que construïm esdevé concepte. I el que han fet uns que han fet un pacte, en realitat, ha estat dir que allò és un pacte. El secret és intentar anar més enllà i estudiar-ne els efectes colaterals. Perquè quan qualque cosa es trenca, els esquitxos solen activar poc o molt l'efecte dominó. I quan hi ha un gran acord, el consens -mi-te'l!- s'espandeix, poc o molt. I, poc o molt, la cosa es contagia...
Maties Salom, periodista