És important no equivocar-se d'escenari

Els polítics deuen ser els únics adults que encara creuen en els reis i per això cada any hi van amb el llistat d'il·lusions. Joan Carles escolta talment ho fan els contractats temporals que per Nadal es posen la disfressa de Melcior, de Gaspar o de Baltasar (embetumat o de negre natural). Posa cara per a la foto, riu i pensa que són ben rars els infants, que es volen creure la disfressa per molt estrambòtica que sembli. Ja ho veis, ahir els principals dirigents de la comunitat passaren pels «Grans Magatzems Almudaina» i es feren la foto amb el rei. Si qualcú s'atrevís a ser rigorós podria interpretar la demanda del president Matas com una degradació del personatge reial convertint-lo en patge del govern Zapatero. És al govern de l'Estat que s'adreça la petició i el nostre aristòcrata sobrevingut, don Jaume, utilitza el Borbó com a missatger. Si a ells no els molesta, a mi ja m'està bé així. Que tot em sembla una representació de teatre costumista amb la senyora Cirer en el tòpic paper de la criada xafardera que fa riure al públic amb les seves disfresses i incontinències verbals. Perquè deu ser pura diarrea verbal demanar perdó per les obres a qui no les pateix des del iot ni des de l'helicòpter, mentre no ho ha fet als autèntics patidors de renoueres màquines que capolen la paciència fins a darreres hores del vespre. Però és una representació i no li hem de tenir en compte: fa el seu paper -o paperillo, segons qui opini.

l l l
Per pura curiositat m'agradaria saber en quina de les dues espanyes se situa aquesta representació perquè ha esdevingut molt perillós equivocar-se d'escenari. I, si no, que ho demanin a una parella, Luis i Thomas, que el dissabte passat es cregueren estar en l'Espanya progressista, oberta, respectuosa i tolerant, i estaven en la del cardenaRouco, de l'escolà Acebes i seguidors. Així, amb la brúixola despistada, anaren a la piscina municipal del madrileny barri de Moratalaz i feren el que qualsevol parella fa en un moment o l'altre dels seus primers moments: es besaren. Un pluja de pedres i d'insults foren l'aperitiu del que els reservava l'Espanya intolerant i tancada. Després vengué una persecució de cacera i els depredadors abateren la peça a cops de puny i potades. Luis quedà al terra, sagnant, inconscient, amb diversos ossos de la cara romputs i la mandíbula afectada. Per «maricón», segons afirmaren els caçadors, virils garants de les essències pàtries, reserva espiritual d'Occident.

l l l
Quan passen aquestes coses és quan comences a entendre què defensen els que van remoguts i es mobilitzen contra la introducció en el currículum escolar de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. Defensen que els seus fills i alumnes només coneguin una visió del món, la seva, i no siguin contaminats per la tolerància, el coneixement dels drets i deures propis i el reconeixement dels dels altres. Curiosa defensa de l'adoctrinament i, més curiós encara, reconeixement de les mancances pròpies. Perquè, només des de la manca de convicció en les pròpies idees, s'explica que dubtin que els seus fills les seguiran si se'ls dóna el coneixement que els atorgui la llibertat d'escollir.