El saber és més una construcció humana que no un reflex d'açò que suposadament deim realitat. L'escriptor Jordi Coca retreu en una columna recent que Günter Grass no era el que semblava, que Artur Mas reivindica l'Estatut que ell va impedir que fos realitat i que Plutó és un «nan». Bé, Plutó ja no és planeta, però la Terra continua sent una vall de llàgrimes i els que hi han vingut per sofrir, els pobres més que els rics -encara que sabem pel serials radiofònics i pels «culebrons» televisius que «los ricos también lloran»-, convé que es resignin, perquè seran recompensats a l'altre món. Aquesta solució permet als rics fruir de llurs riqueses, car allò que no fa la humanal justícia ho farà la justícia divina al més enllà. Mentrestant, la felicitat no és a l'abast de tothom i uns gaudeixen de més oportunitats que d'altres. Normal. La normalitat consentida no ha depassar, però, uns límits digeribles per la societat benestant i no perquè els benestants no ho puguin digerir gairebé tot -de fet, pairien còdols, com deim per aquí-, sinó perquè uns índexs massa elevats de pobresa són una bomba de rellotgeria que amenaça el propi sistema del nostre benestar.
Mitjançant aquest mateix diari, acabam de conèixer que les Illes Balears, amb un 18'56 per cent, són una de les comunitats autònomes amb un menor índex de pobresa humana de tot l'Estat, concretament per sota del 19'07 per cent de la mitjana estatal, segons s'afirma en l'estudi La pobresa humana i la seva feminització a Espanya, que avalua de manera prioritària els nivells de privació de la salut, l'analfabetisme funcional, l'exclusió social i el nivell d'ingressos econòmics. No importa gaire el lloc que ocupem a la llista de les CC.AA., tot i que és millor que sigui dels més baixos. La premsa de les Illes en general destaca que els nostres índex de pobresa són baixos i açò apareix com a un èxit. Però ens convé no repicar campanes: un 0'51 per davall la mitjana estatal em sembla que no és motiu d'alegria i en qualsevol cas un 18'56% remet al fet que de cada deu ciutadans n'hi ha quasi dos que són considerats «pobres». Focalitzant només el nostre entorn més immediat i sense perdre de vista l'entorn proper, mai no hem d'oblidar-nos dels altres en un món que volen globalitzat. Cada catàstrofe «natural» revela, si hom no hi tanca els ulls, l'extrema fragilitat de les classes populars, la vida i fins i tot la supervivència de les quals es troba devaluada. Una altra dada que caldria considerar és la distància entre rics i pobres; no debades, el vell Plutarc afirmava que el desequilibri entre rics i pobres és la més antiga i més fatal de les malalties de la república.
No volen parlar dels pobres, perquè distreuen la feina dels qui pensen com ho han de fer per continuar enriquint-se (ells, més i més) en la seguretat de consciència que com més gran serà el pastís per repartir més en tocarà a cadascú, oblidant tanmateix qui maneja el ganivet tallant i què cal fer (sigueu dòcils i bons al·lots) per aconseguir-ne unes miques. De quina manera «natural» es redistribuiran les rendes? Doncs, de la mateixa manera que quan plou és perquè hi ha humitat que es condensa i cau de les altures. Vet aquí una explicació del tot insatisfactòria, car si bé és vera objectivament (per tal que plogui), no és cap garantia que els beneficis de la pluja es distribuiran adequadament (mai sol ploure a gust de tothom): uns tenen la forma de canalitzar l'aigua cap als seus safareigs i altres s'ofeguen en el diluvi o se'ls empassa el clavegueram. El domini de l'aigua serà a l'origen dels conflictes, com encara ho és el del petroli o l'energia.
Però deixem-nos de metàfores més o manco líquides i tornem al tema lacerant de les desigualtats socials. Els qui estan disposats a fer caritat, en canvi solen assegurar que la intervenció estatal cau en l'ineficiència burocràtica, que l'ajuda pública als indigents és un mal servei per a ells, que qüestions com el salari social acaben per minar la moral dels qui haurien d'afanyar-se per trobar feina i acaben peresosament instal·lats en el subsidi permanent, etc. Diuen que mitjançant polítiques socials es confisquen les responsabilitats dels pobres i, per tant, se'ls fa dependents i, per tant més lliures («la gent ha de ser lliure per elegir», va pontificar Milton Friedman des de la santa seu de Chicago). La llibertat, és a dir, per als Chicago boys, el dret de gastar a mans plenes (com si tothom estigués en condicions de fer-ho) i de reduir l'Estat, que atempta contra la «nostra» llibertat en recaptar impostos, al mínim de despesa de les «nostres» rendes. (Aquí, curiosament, sempre fan l'excepció dels pressuposts de «defensa», les despeses militars). Però hom no sent mai a parlar de l'extraordinari augment de la llibertat dels pobres quan ells tenen una petita quantitat de doblers per gastar.
En fi, sentir parlar els nostres governs tan liberals i democràtics dels pobres és mal de fer (perquè, insistim, no en solen parlar mai). No en parlava n'Aznar, no en parla en Matas i poc en parlen els socialistes quan governen. És que dels pobres fa de mal parlar. És més: m'abrig abans de la ruixada i vull sortir a camí dels que ja m'acusaran, si més no, de demagògia en dir que aquest article duu per títol i aporta uns continguts bestrets a John Kenneth Galbraith (1908-2006), economista nord-americà, professor a les universitats de Harvard, Califòrnia i Princeton i que fou president de l'Americans for Democratic Action, gens sospitós de marxisme, però crític certament amb les polítiques neoliberals; un article amb el mateix títol que aquest i que fou publicat ara fa més de vint anys, i que ha estat reproduït recentment amb motiu de la mort de Galbraith, un economista incòmode.