Segueix-nos F Y T R

Tantes me'n digues

UM, les banderes i la memòria històrica. Moltes vegades m'he demanat perquè sempre tract amb condescendència aquelles actuacions d'UM amb les quals estic en total desacord. La veritat deu ser que, des de la meva indiscutible insignificància, UM i jo no ens podem prendre seriosament l'un a l'altre. Per la meva part, sé que el desaire fet a l'Associació per la Memòria Històrica no obeeix a cap menyspreu als valors democràtics, ni probablement a estratègies retorçades per acontentar el PP, sinó que és pur infantilisme polític: la irresponsabilitat de les criatures que, «com que no poden estar en tot», quan l'han cagada surten amb una excusa ridícula. I els polítics d'UM tenen els vots que tenen perquè el nostre poble és tan condescendent com jo o és tan infantil com ells.

La bandera mallorquina, que tant defensa UM, és un altre exemple de la seva frivolitat i de la seva bona sort. Per mor de la política agressiva i descarada del centralisme, acabarà que serà la trinxera dels demòcrates i dels mig demòcrates, quan era un invent que no convencia ningú. Els franquistes, que no gosaven exhibir obertament les seves conviccions, la proposaren perquè, per molt que els agradàs la idea, no podia ser anar només amb la bandera espanyola a l'Estat de les Autonomies, i els regionalistes i nacionalistes sempre tingueren clar que històricament ens corresponia la de les quatre barres, com a l'Aragó. La bandera del castellet i el jurament de les Franqueses, que establí que no érem un estat, sinó una autonomia, seran aviat els únics símbols de la nostra personalitat històrica, enlloc de l'orgull que sempre han representat les quatre barres de la senyera, el 31 de desembre i el grandiós rei En Jaume. Si ja hem perdut la llengua, la història i la identitat, a mi m'haurà d'estar bé la bandera del castellet per defensar la democràcia criolla i castellanoparlant que ens van concedint. Tanmateix, probablement, aquesta serà la darrera trinxera de la nostra voluntat en retirada.

Serra, Maragall i Clos. Curiosa i perversa coincidència: cap dels tres batles de Barcelona elegits democràticament ha acabat el mandat al seu lloc. Tots tres han desertat del contracte contret amb els electors i han tocat el dos abans d'hora. Serra per anar-se'n a Madrid a fer de Ministre de la Guerra, Maragall per anar-se'n a Roma a fer turisme cultural, i Clos per anar-se'n també a fer de Ministre d'Indústria i Turisme. Contrasta molt, tot això, amb la resistència de Pujol a implicar-se directament en la política espanyola. Els socialistes i els populars consideren un ascens anar a viure a Madrid per posar-se a les ordres del president del govern (Matas, Zaplana i Bono en són bons exemples). Diu molt de la seva jerarquia de valors: el poble espanyol és més important que el seu. Però tot pot tenir un caire positiu: probablement el nou honor i la superior dignitat impediran que Clos torni a fer imbecilitats com el Fòrum de les Cultures o torni a dir pardalades.

ERC i santa Llucia. Alguns opinadors, com Jordi Sánchez a l'Avui, han fet observar que el relleu de Clos a la batlia de Barcelona representa el darrer moviment d'un canvi profund dins el PSC. Dirigit fins fa poc per representants del socialisme català i catalanista (Raventós i Obiols, per exemple), ara està en mans de persones de trajectòria ben diferent (com Montilla o Manuela de Madre). Exactament aquesta mateixa anàlisi fou feta per Puigcercós fa tres anys a Ses Tarragones. Vingué a dir que ERC havia triat Maragall en lloc de Mas com a soci de govern per aprofitar la darrera oportunitat d'evitar aquest canvi en la direcció del PSC. ERC es pensava que amb la seva decisió salvaria el sector catalanista del PSC, però, en realitat, allò que ha fet ha estat accelerar-ne la desaparició. Santa Llucia no deu estar entre les seves devocions.

+ VIST