Quan la rentadora hagi acabat, estén la roba, Biel, m'ha dit la companya Neus abans de sortir com un llamp per la porta perquè, per variar, li justejava l'hora a una cita de feina. És per això que he estat testimoni pensatiu de les darreres centrifugacions i he vist i escoltat el broll d'aigua que corrensos vessava forat endins, cap a la depuradora, un suposar. I m'ha revengut als ulls de la reflexió la quantitat enorme d'aigua que utilitzam, exagerada potser... I això que la nostra rentadora és d'aquelles que hi pots seleccionar un consum elèctric mínim, i d'aigua sols n'agafa la que ha de menester d'acord amb la quantitat de roba que hi poses. Així i tot, he pensat, gastam més aigua amb una rentada de dos llençols, dues coixineres i una mica de roba interior, que la que s'emprava a ca nostra, al Sineu de la meva infantesa, per fer tota la bugada, beure i cuinar, i la higiene de la família tota la setmana. I érem cinc: un germà i una germana del padrí Biel, mon pare i ma mare, i jo.
Em sembla que ja ho he contat alguna vegada, això de la idea de la higiene personal que es tenia temps enrere. Bastant deficient quan s'observa amb crítica mirada actual, efectivament. Però era la imperiosa necessitat de fer retre l'aigua de la cisterna la que manava. Neteja total a fons sols els dissabtes i amb un cubellet d'aigua. Primer el cap, després el cos, braços i cames, i finalment els peus. Sempre amb la mateixa aigua. I res d'aixetes. Les primeres aixetes que vaig emprar varen ser quan ja tenia uns quinze anys, estudiava el peritatge mercantil a l'Escola de Comerç, i vivia al carrer de Tizià a ca la tia Magdalena, la meva estimadíssima padrina de fonts. Padrina jove, li deia, jo. A ca nostra, a Sineu, corda, poal i corriola. O sigui que, maldament volguessis, era mal de fer malgastar aigua, a part de poc recomanable. Quasi pecat, era. Bé, aleshores gairebé tot ho era, pecat, per poca alegria que donàs al cos o l'esperit.
Ara parlant d'això, i caient una mica dins l'àmbit caricaturesc del que tant en som afectat, he recordat també l'eixida de l'amo en Pere Joan, pagès de llei, foraviler inveterat, que un mal dia el pont del peu dret li començà a fer mal, i el dia següent augmentà fins el punt que el feia coixejar a les totes. L'endemà mateix, amb la dona, una miqueta arreglats així com toca per pujar a la vila, enganxaren el mul i cap a cal metge s'ha dit. I el metge que, amem l'amo en Blai, traieu-vos la sabata i el calcetí que mirarem què hi teniu al peu. El metge que mira que mira, palpa que palpa, que per molt que s'ho repensàs no li trobava res de particular al pont del peu dret de l'amo en Pere Joan de sa Coma. Fins que al punt li digué que, a veure, traieu-vos també la sabata i el calcetí de l'altre peu, el que no vos fa mal, a fi i efectes de poder comparar el pont dels dos peus i així estar en disposició de detectar una possible anomalia de l'adolorit. I l'amo en Pere Joan que no, de cap manera. I el metge que sí, i ell que no, i no em vengueu amb comèdies i mostreu-me l'altre peu, i ell que de cap de les maneres..., i la dona, que ho sabia tot, ni pruna, barres closes... Tant li insistí el metge que el pagès hagué de condescendir, tanmateix; de molt mala gana, però ho va fer. Llavors va venir quan el metge va descobrir el perquè de la resistència peu fiter del pagès: com que el que li feia mal era el peu dret, sols s'havia rentat el peu dret i estava empegueït de mostrar el de l'esquerra, que el devia dur així com vostès i jo podem suposar. Res, va ser una tendinitis ximple i sense cap complicació ni una. Una setmana d'ungüent i un home nou.