A les eleccions de l'any que ve només s'hi presentarà una oferta estrictament nacionalista amb possibilitats d'obtenir representació: UM. Un partit que mai no ha volgut fer cap tipus de convergència amb qualsevol altre grup nacionalista. Per tant, el tercer espai nacionalista que la setmana passada se reclamava a Palma per part d'alguns expolítics i pensadors nacionalistes no pareix tenir gaires possibilitats de trobar camí en l'àmbit de la representació política. A més, no és cap secret que els nacionalistes que hi ha a UM que puguin ser homologables a la resta que existeixen a d'altres partits són més aviat pocs. L'altre partit nacionalista amb representació, el PSM, ha fet la coalició d'esquerres amb EU i Els Verds, i és prou conegut que sempre s'ha negat en rodó a cap acord estratègic, ni tan sols electoral, amb UM. Per tant les possibilitats que el tercer espai ideològic, el nacionalista, s'uneixi en un sol cos orgànic queden reduïdes a les que fora d'aquests dos partits se puguin explorar. Altra cosa és que el PSM vulgui signar el manifest per la unió nacionalista -que queda com a conclusió del fòrum de debat celebrat a Palma-, la qual cosa no és contradictòria amb la seva aposta per l'eix exclusiu esquerra-dreta. Al cap i a la fi és el que ha fet sempre.
L'actual crida d'una cinquantena de persones a «corregir» el que consideren «excessiva fragmentació» del nacionalisme no és res de nou. L'any 1976 el PSI -antecedent parcial del PSM-, que era un partit d'esquerres i nacionalista, no acceptà la unió nacionalista que proposava Josep Melià i Pericàs, i optà per consolidar l'eix dreta-esquerra en fer coalició electoral amb el PSP de Tierno Galván. El dretanisme nacionalista s'uní en el que es digué la Unió Autonomista (UA), la qual rebé un fort correctiu a les primeres eleccions, de 1977. El PSI també, però manco. Mentre que els esquerrans aconseguiren sobreviure -convertint-se en el PSM de Mallorca i de Menorca- els de dreta nacionalista s'esvaïren. UA desaparegué i Melià, abans d'entrar a Unió del Centre Democràtic, anuncià que impulsaria una plataforma de reflexió i debat nacionalista amb l'objectiu d'unir tots els nacionalistes per «superar» la dicotomia esquerra-dreta ja que, al seu parer, la qüestió fonamental a defensar era el nacionalisme el qual havia de ser el tercer espai front als altres dos eixos ideològics. Féu algun acte, aquella plataforma, però ben aviat no se'n sabé res més. Debats i reflexions d'aquests sovintejaren llavors, al llarg dels darrers quasi trenta anys. Ja dic, no és res de nou el que se proposava la setmana passada a Palma.
Si s'observa els qui fan l'actual crida a la invenció del nou-vell tercer espai i se compara amb els que acompanyaven en la mateixa il·lusió Melià fa quasi tres dècades, és fàcil detectar un paral·lelisme. Són expolítics, sovint derrotats. O grups tan minoritaris que mai no han assolit ni assoliran representació. És lògic que explorin les possibilitats d'entendre's. Tampoc no seria la primera vegada. Tanmateix, per molta fantasia que hi posin, al marge de PSM i d'UM no hi ha res. I aquest dos mai no s'entendran. Podran col·laborar puntualment en contra del PP, per ventura, com ja ho han fet en el passat, però mai no s'uniran. Existiren possibilitats, però no volgueren explorar-les. Cap dels dos. I en política rara vegada el tren passa dues vegades. Més encara en un àmbit com el nacionalisme, el qual està en declivi des de fa molt de temps. De fet, tant PSM com UM han entès que l'espai ideològic que comparteixen, i pel control polític del qual han pugnat sempre, ha entrat ja en la fase de declivi inexorable. Per això el PSM ha optat per tornar a ser més d'esquerres, pactant amb EU-Verds per intentar mantenir la representació a través de la coalició. I per això UM vira cap a intentar sobreviure amb un missatge que passa per la dreta al PP en qüestions socials i excitant la xenofòbia. Tots dos són nacionalistes, sí, però cadascun a la seva manera i, sobretot, un és de dreta i l'altre d'esquerra. Com sempre. És lògic que els cercles nacionalistes que no se senten còmodes ni amb el PSM ni amb UM fantasiegin amb el mític espai ideològic unit políticament. Com sempre. Però la política no se fa amb fantasies sinó amb la realitat la qual significa eleccions, vot i representació assolida. La resta, debat i reflexió teòrica. Com sempre.