Et serveixen la fruita en palangana i envasada en plàstic. Callar és una protesta silenciosa i salvatge. T'ho menjaràs. O no, si no és bo. Però ningú no et lleva que recordis aquella botiga del cap de cantó que tenien bàscules, balances i mesures per tot, que et deixaven astorat i entusiasmat amb les ciències . Fins i tot, per pesar el valor dels fets de cada dia i d'aquells altres amb pes històric afegit com l'IVA, hi havia romana. Una romana humana: una paraula, una mirada. En aquest temps, un cop d'ull era una definició. Sóc -i perdonau la primera persona, però és imperatiu- company d'estudis de Miquel A. March a l'institut d'Inca. Potser fou el primer institut d'ensenyament mitjà que es féu durant els quaranta anys de franquisme. Era l'any 1973. Havia plogut i aquell dia -20 de desembre- plovien cotxes oficials i tot, quan en Miquel Àngel es destapà com una persona normal, amb excessos i defectes. Som amics des d'aquell dia, es podria dir. Conec molts de detalls de la seva vida -ni prop fer-s'hi, tots-, però , com a amic, no li puc retreure ni la paret de bloquets antipacte de progrés davant el Consolat de la Mar.
l l l
Fa una vintena d'anys, compartírem una relació professional amb Carme Domènech, que vivia a Llucalcari amunt i no podia consentir que Richard Branson ni ningú li tragués una olivera per fer un camí a la mar pr als clients de La Residència o per fer tres xalets dalt de la finca. Va ser un marcatge implacable i impecable. Record encara la intervenció puntual del periodista Pepe Rodríguez, que venia de Barcelona per posar els punts on tocava. Seguesc la tasca de P. Rodríguez. M'ha desaparegut del mapa na Carme. Però sé on és en Miquel Àngel. L'he vist embolicat en plàstic al súper i me n'he rigut del seu galliner -pobre home cuidant gallines a fora vila i residint a Palma!, quin miracle!-, tant com dels comentaris de la manifestació de dissabte a un diari que pretén centrar-se enmig del debat i cada vegada se situa voluntàriament més a les bardisses. De l'andana estant, no sé -i perdoni el lector la deficiència d'ús de la primera persona, opinió de la qual poc deu interessar a ningú- si Unió Mallorquina ha tret cap profit -o pensa treure'n- del pacte de legislatura amb el PP. El que veig per cert és que el PP ha usat UM per poal de fems. La resta s'embolica amb celofan o paper de plàstic i no fa pudor. És intolerable, en una societat democràtica, que un galliner sia tractat com una urbanització. Fa quatre anys es publicava que la candidata socialista a l'Ajuntament d'Alcúdia havia venut fraudulentament una casa o que Francina Armengol no havia passat un control d'alcoholèmia. No sóc qui per apuntar amb el dit ningú, però seria necessari que algú ho fes. Qui és qui embolica amb plàstic -perquè hi ha papers que són de plàstic, evidentment, si qui escriuen ho fan al dictat, com qui embolica una pitrera de pollastre en un envàs de poliestiren- o qui hi ha darrrera tota aquesta porqueria que algun mitjà publica és una qüestió d'higiene pública. Potser la higiene, en aquesta època de plàstic, sia tema secundari. Però hi ha coses que fan pudor. Pudor de plàstic.
I bé? Lloseta-tapa. Un cap de setmana exemplar de mostra cultural i vital. Pren llum de na Pastora! i plàstics fora!