Ni en el pitjor dels somnis qualcú hagués sospitat que, en la Unió Europea estant, viuríem eveto d'una important força política a un grup de comunicació. Entrava dins la normalitat l'enfrontament personal de qualque càrrec amb un periodista determinat o, fins i tot, amb un mitjà concret. Però eren jocs que deixaven oberts canals alternatius: si el president d'un partit no oferia entrevistes a un mitjà, els seus segons mantenien fluïdes comunicacions amb el mitjà vetat. Jocs amb component més personal que polític i, per tant, per ser propis de les debilitats humanes, perdonables i assimilables. Ara, no. No són qüestions personals sinó el veto d'un grup a un altre, sense consideració a la professionalitat de cap dels seus integrants: polítics que accepten la crítica, perquè és consubstancial a l'ofici, i periodistes que treballen amb rigor, per molt que els seus caps vessin tendenciositat. On ens durà aquesta serp feixista, els ous de la qual duien anys esperant les condicions favorables per la seva incubació i eclosió sense manies?
l l l
Ni el pessimista més depressiu podia imaginar que un país situat entre els de més altes cotes de riquesa i benestar viuria amb un poder judiciaque no ens garanteix l'equanimitat de la llei. És fort, però a diari les mostres de parcialitat partidista de la judicatura ens confirmen el malson. No es tracta de qüestionar que els màxims òrgans judicials siguin triats pepoder legislatiu segons la correlació de forces de cada moment. Qüestionar això seria tant com dir que la judicatura ha d'estar per sobre de la societat i no immers en ella. No, no és en la tria on hi ha el bessó del mal, sinó que els triats actuïn sense la professionalitat que se'ls suposa i reneguin de la recerca deconsens aplicant, en cada actuació, la dinàmica de blocs compactes i enfrontats. Fa anys que la tria és política i mai no s'havia vist una actuació tan allunyada del consens. La serp, una altra vegada la serp del feixisme que no accepta el resultat de les urnes, enverina la convivència fins a extrems que no s'havien vist mai.
l l l
On són els límits? Perquè tota societat els ha de conèixer per poder conviure en pau, i ara es mostren indefinits i variables. Si la mentida no pot ser atacada en cap instància de les nostres institucions, els ciutadans estam indefensos i abocats a la recerca de solucions individuals, asalvi's qui pugui i de la manera que més l'afavoreixi sense tenir en compte solucions col·lectives ni objectius més enllà del curt termini. Què hem fet amb la credibilitat dels professionals, polítics, jutges i periodistes, garants històrics de les llibertats? Amb tota probabilitat, l'actuació dels membres més mediàtics de cada un d'aquests col·lectius anul·la la bona feina de la resta i ens desacredita davant la societat a la qual hem de servir. L'aigua no es perd per un sol forat però és suïcida no reflexionar i prendre mesures per, almanco, afrontar la sagnia en la mesura de les possibilitats de cadascú. Estarem a l'alçada?