Aquesta última sacsejada deixa en evidència el president Montilla. Artur Mas sap perfectament que des que es constituí el segon tripartit, només es tracta d'esperar. Posats a parlar de coherència política, tan a prop està Montilla d'ERC com de Ciutadans, sociològicament parlant. El que passa és que Ciutadans és mogut per una colla de feixistes manipuladors d'idearis i Carod comparteix amb el President de la Generalitat un passat marxista. Tot plegat queda en el XX, poca cosa per a aquest nou segle. Anam arrossegant inèrcies, no se sap molt bé si perilloses o patètiques.
A Mas i a Convergència els pot no agradar ser a l'oposició, ara bé, els nervis que se'ls atribueix des de molts mitjans són ben qüestionables. La seva postura és d'estar a l'aguait pacientment i a l'espera, de manera implacable, del que saben que tard o d'hora ha de succeir. Si Mas corregué aquella famosa nit a Moncloa, no fou per poc. Decapitar el catalanisme d'esquerres, l'ideari federalista d'esquerres, ho era tot, després l'inexorable pas del temps i els pactes antinatura farien la resta. Maragall era molt millor que tots els actuals candidats i que l'actual etern candidat Montilla, l'exbatle de BCN era un autèntic Jordi Fraginals d'avui, i Zapatero un passerell en qüestions de federalisme. Feia possible l'ideari de poder estar dins l'Estat, sense, per això, passar a ser espanyols. No deixar de ser catalans. Estar dins Espanya sense ser espanyols, que és el paper que realment sempre ha jugat Convergència. Per això es trobà amb el seu líder corrent cap a Madrid per avortar definitivament (i amb Zapatero) el projecte Maragall. El president espanyol havia engegat, com qui amaga però no pega, la seva proposta pseudofederal, molt possiblement sense haver llegit Bakunin. Artur Mas, que sí l'ha llegit, només tenia com a objectiu, eliminar el seu únic adversari polític. Bona prova és la defensa de Saura, que deu la seva existència al mateix motiu federal, compartit amb convergents però incompatible del tot amb Mas i Duran. Per aquests el més semblant a Jordi Pujol (però sense ceba) era el nét de Joan Maragall, i per això calia liquidar-lo políticament i de manera ràpida. En el discurs paternalista de qualsevol dreta europea sempre hi cap allò que els processos importants no els pot liderar mai l'esquerra. Per altra banda, federalistes els podem trobar a CIU, com al PSC on hi era el Maragall, com en els homes i dones d'Iniciativa. De la mateixa manera, s'entén com governen un PNB amb Esquerra Batua, però no amb Batasuna. És llei natural. L'altra és la via estatalista i que ve inspirada en Marx. Estat espanyol, Montilla. Estat català, Carod Rovira. Són els mateixos estat-nació que fan possible la configuració d'un socialisme del tipus Rodríguez Ibarra, que és el que més s'assembla al franquisme. La guerra entre un estat i un altre dinamita sempre la convivència i impossibilita la inserció de dues realitats. Les nacions-estat sempre viuen unes sobre les altres. Així doncs, tenim una ERC molt heterogènia, per on els postulats estatalistes juguen un rol important a l'hora de fer el gran ridícul, tot formant govern amb un PSC (de Montilla) entregat al poc coneixement de la realitat catalana per part del PSOE de tota la vida.
Al Principat, tornaran les aigües al seu lloc de mà dels mateixos polítics, ara bé, en l'exemple d'Euskadi, el joc és un tant temerari, des d'on els que encara s'inspiren en Marx sembla que no tenguin res a perdre. Dels que s'inspiren en Hitler ja no en parlem. Per això els de Maragall, Saura, Mas, Imaz, Llamazares... estan per les sobiranies compartides, dintre d'una (agònica) Europa dels pobles. És el respecte per totes les realitats, ni que siguin virtuals. Fins i tot el foradat globus de Ciutadans que proposa canviar els mossos pels centurions. A l'altra banda, Marx és encara penjat a les seves habitacions i despatxos i cal recordar que quan el barbut es planta davant el mirall, a l'altre costat compareixen tenebroses i conegudes fesomies: marx, r.ibarra, marx, franco, marx, rajoy, marx, aznar, marx, franco, marx, mussolini, marx, rovira (l'alberto), marx, hitler, marx... és el cutret museu de cera que, de bell nou, ens ofereix la història.