Ahir va ésser 14 d'abril, un dia màgic. Han passat setanta-sis anys des de la proclamació d'aquella república dels treballadors, però molta gent -encara que no la visqués-, la sent com a pròpia. No la hi ha deixada de sentir, en cap moment, ni al llarg de la dictadura ni des de la restauració monàrquica. Tanmateix, es detecta un canvi, encara minoritari, en la forma de celebrar-la. Fins fa ben poc, el 14 d'abril era una data per a la nostàlgia. Últimament, no. Les darreres celebracions han tingut un caire reivindicatiu que no sols afecta la revisió històrica del període republicà i de la Guerra Civil, sinó que qüestiona la validesa de la monarquia com a garant de la democràcia. Joan Tardà, en nom d'ERC, acaba de demanar en el parlament espanyol una informació detallada de les despeses de la família reial. Suposem que vol saber què ens costa als ciutadans mantenir una institució a la qual renunciaren els nostres padrins, ahir va fer anys, i que no té gaire encaix dins una concepció moderna de l'Estat. Ara per ara, es troben en entredit tant la forma d'Estat, com la mateixa continuïtat d'aquest Estat, tot i que una i altra qüestió restin dissimulades, i fins i tot semblin anecdòtiques, davant el cabal de notícies que genera el dia a dia. Però hi són. Es posen de relleu cada 14 d'abril, de manera més abrandada i amb més convicció, si cal, que l'any anterior. Un 14 d'abril la societat mallorquina i la de tots els pobles d'Espanya va sentir-se jove. I jove vol dir lliure, amb capacitat de decidir per ella mateixa. De manera que el fet d'alçar la copa per la República no s'ha d'entendre com un gest de casposos desenfeinats perquè, en realitat, significa renovar l'esperança en un futur millor. Això no impedeix que els records agredolços d'aquella època no reclamin un espai en la memòria. Fa uns dies, la meva germana, Margalida, va trobar, regirant paperassa, una carta de mon pare adreçada a ella amb motiu del seu primer aniversari. Porta data del mes de maig de 1945 i va ésser escrita a la presó de ses Illetes. Margalida, no cal dir-ho!, no estava en condicions de llegir-la, aleshores, i ha trigat seixanta-dos anys a llegir-la. Tanmateix, mon pare, li parla amb paraules d'una tendresa infinita. Li diu que hauria volgut passar aquell disset de maig al seu costat i li conta com li canvia la vida una rialla seva. És una carta escrita en clau de futur. Amb voluntat que els sentiments més nobles transcendissin el temps de foscor que li tocava viure. Mon pare havia sortit del penal d'Alcalà d'Henares, en règim de llibertat vigilada, la primavera de 1943. L'any 1945 va ésser empresonat a ses Illetes. L'exèrcit l'acusava de pròfug, i des de Capitania cursaren ordre de detenció. Com si no sabessin, els militars, que havia lluitat en defensa de la República en el front de Madrid...! Però la detenció era una manera de recordar-li que tot i haver abandonat la presó no el deixarien viure en pau, que el tenien vigilat. Mon pare va estar-se a ses Illetes un grapat de mesos, sense que el molestessin gaire perquè els seus sogres tenien cura de tenir els oficials contents. Ja m'enteneu, els sogres eren pagesos i els mateixos oficials els deien allò que volien: avui un sac de patates, avui un altre d'alls. Bé, la història de mon pare és idèntica a la de milers i milers de republicans. Uns foren assassinats, els altres visqueren constantment vigilats. De cartes, si fa no fa idèntiques a la que mon pare va escriure a la seva filla, se'n conserven moltes. Van adreçades als pares, a l'esposa, als fills. I totes, absolutament totes, trasllueixen l'esperança de superar l'oblit. Tanmateix, el seu clam no arriba a l'Administració. El mateix dia que la meva germana va descobrir la carta emetien per la segona cadena de TVE un reportatge colpidor sobre la repressió a l'Argentina. Vaig saber que gràcies a Garzón molts d'assassins han estat desemmascarats. Aleshores, fent-me eco d'aquest clam de justícia que la carta de mon pare em recordava, no vaig poder estar-me de lamentar que Garzón faci ús de la lupa per mirar a l'exterior i es posi ulleres de vidre obscur per a mirar l'entorn. Sense sortir de casa podria fer feina a escarada i no l'acabaria. De personatges de les talladures de Scillingo, Franco en tenia un a cada carrer.
Un comentari més sobre el 14 d'abril