La inauguració de la remodelació del Museu Diocesà de Mallorca és una molt bona notícia tenint en compte les característiques de la conjuntura històrica. El Museu Diocesà es trobava, lamentablement, en un estat de semiabandonament i no responia, en absolut, al pes que l'Església havia d'atorgar a l'art i al patrimoni. En l'imaginari cultural de l'Europa meridional, qualsevol observació sobre el passat passa per incorporar i definir el paper essencial de l'Església. Durant la segona meitat del vuit-cents, es va assumir el repte de posar els arxius i museus al servei de la ciutadania i de la comunitat acadèmica. Aquest va ser l'argument del papa Lleó XIII per obrir l'Arxiu Secret Vaticà, i des d'aquesta perspectiva el bisbe Pere-Joan Campins obrí les portes de l'Arxiu Diocesà de Mallorca i promogué la fundació del Museu. El 18 d'agost de 1899, Antoni Maria Alcover anotava en el seu dietari: «Hem presentat l'edicte llatí d'institució de l'Arxiu Històric Diocesà i el Bisbe l'ha aprovat: en Rotger ha d'esser el cap d'aquest arxiu». Alcover, Rullan Mir, Costa, Rotger i altres significats clergues de la Diòcesi de Mallorca formaven part de l'elit cultural de la transició al segle XX, formats en el clima de compromís cultural regionalista i noucentista. Com a resultat d'aquell compromís, i amb el suport de Gaudí, Rubió i altres, la modernitat s'introduí amb força a l'interior de l'Església mallorquina. El Museu Diocesà, a més, esdevingué a partir de 1916, un espai de debat i de difusió cultural de primer ordre, un referent sense el qual difícilment no s'hauria bastit un discurs nacional, conservador si voleu, però amb la voluntat de construir una planimetria mental sòlida pel país. Cent anys després, l'Església torna a posar de manifest la seva voluntat de fer-se present, de mostrar-se i de ser un referent cultural, amb la intenció d'enfortir els continguts invisibles que donen sentit a allò que som. Permeteu-me, no obstant això, una cita de l'historiador Angelo Roncalli, encara cardenal i patriarca de Venècia. Afirmava, el 1957: «Nosaltres no hem vingut a aquest món a custodiar tombes d'apòstols, de sants, d'herois, sinó a continuar-ne l'esplèndida tradició». El Museu, almenys per mi, no té cap component historicista, ni hauria de servir únicament per mirar el passat amb nostàlgia. El mateix Roncalli insistia en aquesta mateixa idea en la mort de Pius XII, el 1958, pocs dies abans de ser elegit papa: «Nosaltres hem vingut a la terra no per tenir cura d'un museu, sinó per conrar un jardí florent de vida, reservat per a un futur gloriós».
Una bona notícia