El cost de transició en una economia en evolució representa els esforços de tota mena "econòmics, socials, culturals, polítics" que suporten aquelles estructures que engeguen nous processos de desenvolupament. El tema és d'una simplicitat que esgarrifa: si una pauta de creixement hom considera que palesa signes d'esgotament per problemes de competitivitat, l'adopció de noves coordenades per a refermar la permanència de l'avenç econòmic no té un cost zero. Estam davant d'una obvietat que sovint s'ignora. Aquesta qüestió ultrapassa amb escreix els límits de les declaracions formals de caire teòric i/o acadèmic, màxim quan tot l'arc parlamentari balear, en un moment o en un altre, ha alertat quant al sostre del nostre model de creixement. Les diferents opcions polítiques poden abordar la situació amb perspectives diverses i amb una agenda executiva diferent. Però si de debò es vol discutir de manera pregona què pot significar canviar de model de creixement, sense demagògies ni alarmismes, aleshores cal emplenar de contingut els conceptes. En aquest sentit, no es pot perdre de vista mai el context en el què es mou l'economia balear: el de la Unió Europea i el de la conca mediterrània. En aquest espai determinant, el model social europeu és un referent clau que pretén preservar les importants quotes de benestar social assolides en els camps de la sanitat, l'educació, els serveis socials o les infrastructures.
Ara bé, i tornant a les illes, l'aprofundiment i la maduració d'aquest model social europeu suggereixen tot un seguit d'efectes en termes de desavenços i beneficis socials que no es troben sincronitzats en el temps, i que no són fàcils de percebre pels agents socials. És ací on rau una bona part de la dificultat que es presenta a Balears a l'hora de mantenir la complicitat social en el canvi de model. Això es deu al fet que els costos a curt termini afloren tot d'una en determinats segments de la població. En aquest respecte, és prou conegut que en les economies turístiques és freqüent que la indústria turística o la societat no percebin els errors com a tals en el moment en què es projecten o realitzen. Això comporta un problema de primera magnitud. Si no hi ha consciència precisa dels costos i sí, en canvi, dels beneficis a curt termini, la dificultat per als governants d'impedir que els efectes externs negatius es produeixin pot ser gran i, en el supòsit que intentin evitar-los, es veuran castigats, tant pels grups de pressió com electoralment.
En efecte, aquests costos de transició "canvis graduals a les activitats, nous processos de formació, adaptabilitat tecnològica, etc." poden significar tensar la hisenda pública insular, ja que és possible que les sol·licituds de les demandes des del vessant de la despesa puguin desbordar amb facilitat els ingressos, bàsicament per tres raons. Primerament, perquè a Balears hi ha dèficits històrics en capital social de tota mena, que tenen una incidència negativa palesa en la competitivitat de les empreses i en la vida quotidiana dels ciutadans. En segon terme, perquè els reptes plantejats en relació amb el medi ambient seran creixents durant els anys vinents, i encara que molts ja estaven establerts amb anterioritat, és en el marc d'aquest inici del segle XXI quan es significaran amb més força. I, en tercer lloc, perquè el nou model social europeu vol fer compatible el desenvolupament econòmic sostenible amb la qualitat de vida i la cohesió social. En aquest nou marc, es va prenent consciència de la necessitat d'afrontar els acusats dèficits socials, que en el cas de Balears són d'existència provada, malgrat els equívocs que infereix l'alta renda per habitant. Aquests dèficits socials, a més a més, s'agreujaran en els propers anys, atesa la nova onada migratòria que reben les illes en el decurs dels darrers temps, la qual cosa genera un creixement important de la població resident "i sovint no reglada" i, consegüentment, de les demandes socials. En aquest respecte, als reptes de caire financer caldrà afegir-ne d'altres de naturalesa social, sintetitzats en una pregunta cabdal: com acarar el tema d'aquesta rellevant població immigrant, una part de la qual és il·legal?
Per tant, la disjuntiva és clara. Per una banda, deixar que el mercat actuï sense cap mena d'intervenció pot tranquil·litzar els acòlits del liberalisme econòmic, encara que ens pot conduir a un difícil coll d'ampolla, ja intuït i assenyalat des de la segona meitat dels anys noranta per grans empresaris hotelers, polítics encara en actiu i experts. Però, per altre cantó, auxiliar des de l'administració un canvi en el model de creixement, tenint sempre present que es treballa en una economia de mercat "i que, per tant, intervenen molts agents econòmics que incideixen amb les seves decisions sobre l'evolució del mateix", significa trobar fórmules de finançament que evitin que una part important dels recursos generats a Balears surtin de l'arxipèlag i que, alhora, enriqueixin el pressupost ordinari de la comunitat, atenent la seva migrada entitat actual en termes per càpita. Això són, doncs, faves comptades. I davant racions tan escurçades, la inactivitat "o el laissez faire, com vulgui el lector" no només és poc recomanable, sinó que pot arribar a ser una mostra més d'insensatesa. Però, no ho dubtin, aquest és el veritable picarol que cal posar al moix.