No he estat al Iemen, però els meus plans de viatjar-hi havien arribat al punt d'empassar-me el volum «Yemen. Un viaje a la Arabia profunda en tiempos turbulentos», de Mark Aguirre, de llegir-me minuciosament tots els articles d'un monogràfic de la revista de viatges Altair, de comprar-me una guia de viatges sobre aquest país, en anglès, i de començar a assebentar-me sobre aspectes pràctics de la visita. Iemen és un d'aquests llocs que enamoren el visitant que encara no hi ha estat: l'Aràbia feliç, amb muntanyes que amoroseixen els rigors climàtics de la Península Aràbiga; el mític territori de la Reina de Saba; el port de Moka, avui en decadència, que dóna nom als millors cafès del món; el desert amb els oasis; la costa que s'allunya del món àrab i s'acosta a Àfrica; els grups que masteguen qat, l'herba estimulant local, durant llargs capvespres ... Amb tot, són sobretot les imatges de conte de les mil-i-una nits de la capital, Sanaa, les seves cases de pisos de fang amb fantasies ornamentals blanques, les que m'atreien com un poderós imant cap al Iemen ... No cal dir que havia après que Iemen és lluny de ser una Arcàdia. Un país àrab amb índexs de desenvolupament humà propis de l'Àfrica subsahariana, una recent guerra civil, la deplorable condició de la dona, el pes insuperable de les estructures tribals, l'omnipresència dels kalashnikov: la meva visita literària al Iemen també m'havia deixat ben clara aquesta cara, medieval i convulsa, del país.
Dilluns passat, set turistes espanyols morien en un atemptat al Iemen. La notícia arriba poc després de la de la mort dels soldats espanyols al Líban, i de les informacions sobre les alarmes creades al Regne Unit per possibles atemptats islamistes: una altra pujada de temperatura en l'espiral de la topada de civilitzacions. En el cas del Iemen, l'atemptat suposarà un cop dur a les perspectives d'increment dels ingressos derivats del turisme. El cop no és només econòmic. Que els turistes procedents de fora del món àrab visitassin Iemen podria significar que Occident hi vegi alguna cosa més que la pàtria de Bin Laden i un santuari per a terroristes. En canvi, que la por al terrorisme deixi el país sense visitants significa també fer-lo un espai més tancat a les pernicioses influències occidentals i més segrestat pel fanatisme de la diferència religiosa. Un Iemen tancat és un Iemen prostrat en la misèria econòmica i ancorat en el tribalisme i la temptació de la teocràcia.
Quan es parla de la violència d'arrel islamista, es tendeix a analitzar-la com una manifestació de la violència en què els occidentals són les víctimes principals. Els set turistes espanyols del Iemen, com els soldats del Líban (o com els morts d'Atocha o de l'11-S, és clar), són víctimes òbvies i incontestables d'aquest terrorisme. Però oblidam amb massa freqüència que les víctimes de la violència islamista es troben principalment entre la població dels propis països àrabs i musulmans. És així numèricament, en primer lloc: basta comptar els morts de l'Iraq. Però és així, sobretot, perquè el projecte islamista és el de construir règims teocràtics als diferents països musulmans: països governats per la llei corànica, sense ombra de llibertats, i sense drets elementals per a les dones. Els islamistes apunten contra el seu propi poble. No convé perdre-ho de vista a l'hora de relacionar-nos amb aquests països, que no han de ser vistos com a enemics sinó com a llocs on s'ha de donar suport a tots aquells sectors que impulsen la democràcia i les llibertats. És l'única manera que tenim perquè els que guardam el somni de visitar Iemen el puguem fer realitat.