Les eleccions autonòmiques i municipals se celebren sempre en primavera avançada. De tal manera que les preses de possessió dels nous executius de les institucions se fan a punt de començar l'estiu "en el cas dels municipis" o ja començat "el Govern i els consells", amb la qual cosa els mesos següents caniculars eren un tradicional pantà polític i mediàtic. No va ser per això que algú s'inventà "possiblement els britànics, sempre tan protocol·laris" els famosos cent dies de cortesia, però s'hi avé la mar de bé: una manera fina de dir que tots els polítics se'n van de vacances fins que la calor comenci a deixar pas a la fresca tardor "si més no abans era fresca" per aleshores tornar posar-se a la feina. Un temps, així discorria la normalitat política i mediàtica. En els mitjans, a cada estiu postelectoral, les pàgines d'informació política minvaven fins a la mínima expressió a favor del reportatges més frescs, si per frescor entenem, per exemple, la tradicional posada en escena de la miss del bikini de la tercera edat, a la Costa dels Pins, o les notes de premsa sobre «l'espontaneïtat i senzillesa que caracteritza la Reina (o, en el seu lloc, set o vuit cosines, o el rei, o en Felipe... en fi, ells) que anà ahir de compres per Jaume III com qualsevol altre ciutadà». Per cert que algun dia he de demanar als companys que cada any escriuen aquestes paraules, exactament iguals, i les quals les he llegides des que tenc ús de raó, a veure quins són aquests ciutadans tan «altres» i «normals» que compren per devers Jaume III, perquè la veritat és que amb els preus que hi ha, per allà, ben pocs hi duen comprar, de «ciutadans normals», no debades són botigues a l'abast exclusiu de reis, prínceps i altres rics. I ja que hi som també els demanaré meam en què consisteix el miracle de l'espontaneïtat de les egrègies figures si abans de moure's per onsevulla una legió «d'homes de negre» ho controlen tot, i les botigues on s'han d'aturar reben hores o dies abans la notícia de tan espontània visita futura. En fi, que a això ens dedicàvem durant el plàcid estiu polític i mediàtic. Sense estridències, amb molta mandra i entre la tranquil·litat pròpia provinciana.
Tanmateix tot canvià, ja fa anys, quan el PP començà la tradició de fer suar els periodistes a base de llevar i posar presidents com qui fa xurros. Des d'aleshores no hi ha hagut cap Govern que s'apreciï una mica que no doni carn per a la torradora mediàtica durant l'estiu. Fins enguany. Que tot ha tornat a ser com el guió d'un temps. La nova majoria ha anat prenent possessió, celebrant la sort tenguda, "no consten processons per donar les gràcies a l'Altíssim però no m'estranyaria que n'haguessin fetes, atès el miracle que se produí el 27 de maig, tot i que probablement hagin estat clandestines i nocturnes" allargant les festes perquè tothom se pugui pessigar abastament, no fos cosa que se tractàs d'un somni, entre el 16 de juny i el 19 de juliol, en la festa per la derrota del PP més llarga que mai no s'hagi vist. Fins i tot quan va caure La Bastille a París ho celebraren manco temps. Però com que no hi ha festa que cent anys duri, inexorablement se'ns havia de venir a sobre la realitat. I com que el PSOE resulta que a la primera crisi estiuenca que ha tengut, la del Don Pedro d'Eivissa, ha fet el que tocava fer, i en una setmana la cosa ha estat llesta, i com que, a més, el PP no s'adonà del que passava fins que tot estava ja cuit i menjat, doncs poca tita hi havia per donar als afamagats periodistes. Se'ns obria per endavant un estiu dels d'altre temps. Sortosament el PP ens ha tret la mandra de sobre en adonar-se que Joan Lladó, d'ERC, és republicà i, com si fos El Jueves, cap a ell s'ha dit. Tots hi deim la nostra i així passa bastant desapercebut que la primera mesura del Consell ha consistit en, amb senzillesa, espontaneïtat i unanimitat, apujar-se el sou fins el 60%, en alguns cas. Per ventura no serà un estiu apassionant, per als mitjans, atès l'avorriment polític, però almanco hem descobert qui hi comprarà a partir d'ara, també, a Jaume III.
Miquel Payeras, periodista