Divendres vespre vaig participar en un sopar de reconeixement i agraïment a Miquel Àngel March. Discretament el prepararen els seus companys i amics, una vegada passat el temporal de demagògia que li caigué al damunt. La història de la manipulació queda escrita i només serà una altra fita més en l'enfilall d'informacions parcials destinades a afavorir l'opció política que millor els alimenta. Per a la història és això, una línia, però per a les persones que ho han patit és més dolorosa. La impotència davant la mentida repetida fins a la versemblança és un sentiment frustrant i mal d'explicar. Ni els polítics més curtits resten aliens a una campanya de desprestigi amb recursos humans i econòmics suficients per a mantenir-la artificialment. Ara imaginau aquell que juga en nom d'un col·lectiu, on personalment mai no hi té res a guanyar i, com s'ha vist, la tranquil·litat a perdre. Per això és un orgull donar suport a qui ha rebut sense més motiu que ser útil a una estratègia de desprestigi moral de l'oposició al generós president fugat, el senyor Matas. De tots els «escollits» objectius de la manipulació, el portaveu del GOB és l'únic que, a canvi de l'arruixada (o gràcies a ella), no ha guanyat quotes de poder ni les cercava. És el que no entendran mai aquells que només els mou el poder o els diners o ambdues coses, perquè gairebé sempre van plegades: hi ha ciutadans que lluiten per no guanyar res personalment, res més que poder dormir amb la consciència més tranquil·la. Així que quan els roben la tranquil·litat en campanyes de desprestigi, els confereixen un càstig desproporcionat i, sobretot, mal d'entendre.
El cas és que el sopar va ser a un d'aquests llocs que s'amaguen per la nostra geografia i descobrir-los resulta un plaer afegit, fins i tot, si com a nadiu te n'adones que els forans l'havien descobert abans que tu. Can Oms, a Petra, és un restaurant bar ubicat en un casal amb un gran jardí que s'ho paga conèixer. Despús-ahir, lloc i gents coincidiren en un sopar especial. Les converses múltiples a taula, com sempre passa a taules llargueres, passaren per damunt d'anècdotes personals i d'anàlisis polítiques més personals encara. D'entre les espipellades de converses, la de la ubicació dels aerogeneradors em rebota sovint en la carabassa. La contradicció entre energies netes i paisatge és mala de resoldre, almanco, per a mi.
Hores després, ja dissabte dematí, vaig topar de front amb un paisatge conegut que, de cop, adquiria una altra característica: els molins que coronen els turons de Son Servera, perfectament alineats a la carena, amputats testimonis d'un passat d'aprofitament de l'energia eòlica. Mentre pens que m'agrada veure'ls, em deman què diria si ara els volguessin construir. Possiblement m'hi oposaria com entenc que s'oposin molts als parcs eòlics que, casualment, sempre s'ubiquen en llocs elevats on més impacten la vista. Difícil contradicció, i més després de saber que l'eòlica representà el 9% de l'energia consumida a Espanya el 2006.