Fa uns dies, la Delegació del govern central a les Illes Balears donava a conèixer, amb la pompositat i l'exaltació habituals d'aquestes ocasions, el superèxit de la darrera megaoperació antidroga, saldada amb el típic/enèsim desmantellament d'una xarxa de narcos. Els mitjans informaven amb profusió de les grans xifres del cas: detenció de divuit persones a Eivissa, confiscació de més de deu mil pastilles d'èxtasi, quilos de cocaïna i haixix, milers d'euros i dòlars... Impressionant.
Un èxit... o no? Perquè, vejam, a mi no m'entusiasma gaire assabentar-me que aquesta espectacular incautació s'ha produït gràcies al fet que no sé quants guàrdies civils s'han infiltrat en les macrofestes eivissenques. Perquè, com és obvi, aquests agents hi van poder comprar tota la droga que van voler, i si demà els mateixos o uns altres policies s'infiltren dins la pròxima macrofesta, tampoc no tindran cap problema per aconseguir teca. El que no sents dir mai és que els consumidors se les hagin vistes magres per aconseguir la mercaderia desitjada. Em sembla més aviat que la magnificació del èxits policials cada vegada que fan una incautació més o menys important, és un ritual político-policial-mediàtic que serveix bàsicament per continuar tirant de veta amb les il·lusions quotidianes: que les forces de seguretat funcionen i que estam protegits, i que els traficants de drogues ho tenen cru perquè el cercle s'estreny. Il·lusions absolutament vanes, òbviament, com s'encarregarà de demostrar-nos la pròxima notícia sobre un nou èxit policial contra el tràfic de drogues...
Crec que és realment preocupant la tebior, el bonisme i la insuportable lleugeresa que presideix el discurs polític sobre les drogues. No puc entendre de cap manera que a la roda de premsa en què el Delegat del govern presentava aquesta operació policial digués, just després d'explicar això dels guàrdies civils infiltrats a les macrofestes, que tampoc no hem de criminalitzar els locals que fan aquestes festes. No, és clar. Les institucions públiques per una banda han de subvencionar els festivals de música que han esdevingut veritables apologies del consum massiu i abusiu de tota mena de drogues (a Barcelona, el logo del Sónar 2007 és explícitament el símbol de l'àcid!), perquè són un reclam per al turisme jove i tota la pesca, i per altra banda les mateixes institucions s'han de gastar una pasta important en campanyes de prevenció i tractaments de deshabituació per als més enganxats. Això sí: per tenir el personal tranquil, de tant en tant cal presentar-li la foto d'uns guàrdies civils cremant no sé quants quilos de porqueria, o uns senyors molt dolents que entren esposats a rebre el càstig d'un jutge sever.
Tota aquesta comèdia és en el fons perillosíssima, perquè pot acabar abonant les tesis més reaccionàries. Que ho demanin als francesos: han acabat pagant la beneitura de les polítiques de la mal anomenada i pitjor aplicada tolerància social, donant via lliure a Le Pen i, finalment, alimentant les tesis de Sarkozy. Potser seria més lúcid i més productiu que els polítics perdessin la por a dir les coses pel seu nom, a defugir l'equilibrisme i, perquè no, a criminalitzar determinades coses.