Mai no m'havia aturat a pensar quin és el moment precís en què una persona es considera vella o, millor dit, gran, com se sol dir ara per suavitzar la cosa. Servidora, anava tirant sense pensar-hi gaire. Però, des de la setmana passada i, gràcies al bon quefer de l'Ajuntament de Barcelona, ja no hi valen pegats: definitivament som una vella. Tots ens hem anat fent grans, però mai no m'hauria pensant que m'ho notificassin per escrit. Sí, senyors, el que senten: l'Ajuntament, mitjançant una carta molt amable, m'honora amb la concessió d'una targeta el lema de la qual és: «Amb la Targeta Rosa arribarà més lluny» i sense jo haver-la sol·licitada! Segons diuen, aquesta gràcia es concedeix en tres supòsits: a les persones grans, gent amb disminucions o que disposin de pocs recursos econòmics. Analitzant la situació, supòs que jo entr dins la primera categoria. No crec que un ull de poll endèmic i un projecte de galindó puguin considerar-se disminucions. I respecte a la tercera condició puc dir que, encara que no vagi massa grassa, no estic en situació d'anar a captar al portal de l'església. Així que no em queda altre remei que acceptar que ja som una senyora gran.
No diria ver si no admetés que ja fa temps havia notat cosa. No vaig tan falaguera i si surt un vespre, necessit dos dies per recuperar-me. Abans, els diumenges, mentre feia el dinar, tenia el costum de ballar rock a la cuina amb el meu fill, però ara li dic, com excusa, que he passat al rock simfònic. Ja no estic pel trull d'en Jerry Lee Lewis i escolt King Crimson. Un altre detall és que les nines dels despatxos de la finca on faig feina em cedeixen el pas a l'ascensor i ara, per acabar-ho d'adobar, tenc el pressentiment que, qualsevol dia d'aquests, una ànima caritativa em cedirà el seient a l'autobús. No voldria estar dins la seva pell!
S'ha de reconèixer que, moltes vegades, en els mitjans de comunicació i a l'Administració hi ha manca de sensibilitat cap a les persones grans. Ma mare, que era una dona de molta empenta, quan llegia als diaris «una anciana de setanta anys» agafava cada monea de por. Ella que tenia (o superava) aquesta edat no se considerava cap vella i no ho podia consentir. I ara arriba l'Ajuntament de Barcelona i la seva ditxosa targeteta.
No els costava res desfressar una mica la cosa i enfocar el tema d'una altra manera. Per exemple, hauria quedat molt més elegant que m'haguessin comunicat que em concedien aquesta distinció com a regal d'aniversari amb motiu dels meus pròxims seixanta anys i tots contents. No tenen imaginació. Ja només falta que hagin fet targetes roses per les velletes i blaves pels vellets, (no diuen que som com infants?). No m'estranyaria gens.
Aquesta meravella de targeta, entre altres avantatges, permet viatjar de franc amb el transport públic (sempre que funcioni, clar). No sé que em pot passar el primer dia que en faci ús i l'hagi d'exhibir davant tothom. Naturalment, ningú m'obliga a acceptar-la, puc continuar comprant la targeta T10, la de les persones sense data de caducitat. Però crec que seria molt beneita si, per una qüestió de no voler llegir el mirall, no treure profit d'aquest benefici. Per una vegada que l'Administració té un detall i regala en lloc de demanar.